• Que algun dia hi hagi majoria independentista depèn especialment de Madrid, que ara es relaxarà

Hi ha prediccions sobre el procés per a tots els gustos. Segons els que mai l’han admès a taula, s’ha fos com un bolado i únicament en sobreviuen filagarses fantasmagòriques que ens parlen des dels despatxos i els platós. Els que s’hi han posat de perfil auguren que el castell de cartes s’enfonsarà per ruptura entre el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras. Els hooligans declaren que només agafa embranzida per fer, d’aquí divuit mesos, un magnífic salt del tigre. Tres hipòtesis que s’exclouen. Cap d’elles prou versemblant. Totes tres fonamentades en desitjos, no en l’estudi desapassionat de la realitat.

¿On Som, doncs? Com que al mig del mar no hi ha llocs per parar, tornem a les metàfores muntanyenques. Som al segon campament. Des del campament base, ANC, Òmnium i els votants independentistes observen i esperen notícies. Els expedicionaris, que són els polítics, acaben d’instal·lar el segon campament, en cotes d’un cert vertigen, no gaire. El clima encara és benigne, i disposen de tot el confort que permet una aventura d’aquesta alçària. El perill d’allau és molt escàs. Per si un cas, s’ha situat una barrera protectora al lloc més perillós: en comptes d’aprovar una nova legalitat, el Parlament estudiarà com s’ha de preparar l’assalt al cim. En lloc de precipitacions, intencions.

Grosso modo, això és tot. El resultat de les eleccions del 27 de setembre podia donar per molt menys. Va estar a prop de caure muntanya avall. En canvi, tal com els guanyadors van reconeixent, no dóna per més. Segon campament. Preparatius. Espera. Inquietud, la impaciència pròpia dels escaladors, que ja voldrien estar de tornada del gran repte.

A dalt, encara emboirat, el cim. A sota, el campament base. Aquesta és la situació, i si algú disposa d’una descripció més precisa, doncs amb molt de gust. El tràfec entre el campament base i el segon campament és constant. Però no hi ha expedicions a la neu i el glaç de més amunt perquè falten materials. Sense ampliar el campament base no es pot emprendre l’última cordada (en realitat la penúltima, però això és un secret).

En situacions d’aquesta naturalesa, les incògnites es redueixen a dues. Segona, ¿quan es donaran les condicions òptimes per intentar l’assalt? I primera, que porta dins la resposta a la segona, ¿s’ampliarà el camp base? No cal passar pel traductor per deduir que els terminis, les condicions, la prossecució o el fracàs del procés depenen i dependran, com és imprescindible en democràcia, de la base electoral. Ara no hi ha majoria en vots. ¿N’hi haurà algun dia? ¿Quan? ¿Mai? Cal ser molt il·lús, o un simple propagandista de la pròpia opció, i per tant extraordinàriament temerari, per arriscar-se a fer pronòstics.

Sempre pot entrar en joc un accelerador imprevisible de la història, però per ara no se’l veu venir. Tant a Catalunya com a Madrid, els líders han après a modular el joc de la tensió amb menys riscos del que sembla. De manera que les voluntats s’aniran decantant per sedimentació, no per efervescència. L’estratègia de la part catalana, que consisteix a assenyalar el cim amb una mà i parar el cove perquè hi vagin caient els rebotats, és prou coneguda, funciona, i no esperin que canviï. Que algun dia hi arribi a haver majoria independentista en vots depèn sobretot de Madrid. I com que Madrid no porta pressa, això va per llarg. És a dir, que Carles Puigdemont, entre molts encerts, ha comès l’error de refermar el brindis al sol dels divuit mesos i presentar-se, en conseqüència, com un que passava per la presidència. Instal·li-s’hi bé, president, posi una bona estufa a la seva tenda despatx, que això va per llarg.

Encara que a Madrid governés la gran coalició, amb traïció socialista a la voluntat popular, el setge sobre Catalunya més aviat es relaxarà. La nova esquerra d’Ada Colau ha començat a preparar un altre campament base, amb llumetes de led, no gaire lluny del sobiranista però amb exclusió del centre i la dreta. Descartat el salt directe al cim via DUI, tot i que Marta Rovira el continuï anunciant per afalagar els enardits, resultaria completament estúpid convocar l’electorat mentre es mantinguin aquestes condicions. Els escaladors no solen practicar l’esport de tirar-se pel barranc. Si no és per guanyar en vots, no hi haurà noves eleccions anticipades a Catalunya. CDC i ERC es guardaran prou de trencar la coalició perquè rodolarien tots muntanya avall en una gran bola de neu.

Hi ha molt de rebombori. Les solemnes muntanyes del voltant reverberen, retrunyen i amplien els ecos. No s’esverin. Descansin. El procés no s’ha acabat. Acampa, que ja convenia.