• “La classe mitjana catalana ha desconnectat de l’independentisme”

Tinc la teoria personal que Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) va néixer en el país equivocat: si fos anglès se’l rifarien. Sortiria a la BBC i escriuria a The Times. Però com que viu a Barcelona, és una pedra a la sabata del sobiransime i a més ha estat conservador tota la vida no surt ni a TV3. El fet de no ser carn de tertulià té, tanmateix, avantatges perquè manté un elevat ritme editorial. I, el que és més important, en tots els gèneres. Ara acaba de publicar “Fatiga o descuido de España” (Galaxia Gutenberg) en format d’entrevista entre dos personatges: A i B. Sort que en aquest país -i en el del costat- encara hi ha algú que es dedica a pensar. Fins i tot malgrat que no cal estar-hi sempre d’acord.

– Vostè és A o B?

Al diàleg de “Fatiga o descuido de España”, el personatge A és de més edat, va viure la Transició, és més conservador, creu en la tradició institucional. Cita sempre a Montesquieu. Per la seva banda, B és més jove, més liberal, amb un sentit històric més lleuger. La seva referència és Tocqueville. Suposo que, considerant un conservador de centre, sóc alhora A i B, segons sigui la naturalesa política de cada moment. Sóc partidari de l’economia social de mercat, d’un control efectiu de la immigració. Crec en els valors de la civilització occidental, en gran part de cultura cristiana, i penso que per molts que siguin reals o inventats- els greuges de Catalunya amb Espanya, no justifiquen un desafiament secessionista que, per cert, ha estat tan mal concebut que s’ensorra.

– Tinc un fill que se li va passar pel cap estudiar per politòleg i em va donar un disgust. Feliçment se li va passar.

És que el terme “politòleg” em sembla molt pedant. Fins fa poc parlàvem d’analistes polítics, de comentaristes. A la premsa madrilenya eren els “fondistes”, els autors d’articles de fons, els editorialistes, un gènere que va a menys. Després tenim el professor de teoria o filosofia política. No em costa anar a la consulta d’un otorinolaringòleg però em costa rebre lliçons d’un politòleg.

– La ultradreta puja a Europa per por?

Por, recel, temor a allò desconegut, sigui la immigració -especialment la musulmana-, la globalització, els desequilibris de l’euro, la corrupció i el fet que la política més a l’ús -no sempre de baixa qualitat- fa servir un llenguatge massa irreal, obsolet. I aquí apareixen els populistes anunciant grans veritats que després no aporten cap solució, sinó al contrari.

– El procés ha generat un complex de superioritat dels catalans: es parla d’Espanya com un país bananer. És cert que allà tenen Bárcenas, però aquí tenim Pujol, entre d’altres.

Al meu parer, Espanya no és un país bananer. Què és un país bananer? És un país de disfuncions totals, gairebé un Estat fallit. Per descomptat és un país sense la sanitat, la seguretat social, les infraestructures i l’Estat de dret que té Espanya. Sí, hi ha comportaments bananers però això passa en gairebé tota Europa, especialment al sud. Però permeteu-me dir que fins i tot entre Berlusconi i Chávez ha una diferència. Bé, doncs Catalunya tampoc és un país bananer, encara que em costa entendre el sentiment de superioritat, pel qual Catalunya és més democràtica, culta i europeista que el conjunt d’Espanya. Això és xovinisme, un català-centrisme molt poc del segle XXI.

– Francesc Homs ha afirmat amb freqüència d’Espanya que és un estat amb dèficit democràtic.

El que digui Francesc Homs sol ser tan insignificant … però bé, potser triomfi al Congrés dels Diputats i es reveli com un nou Demóstenes, que és el que probablement ell creu ser.

– Resten intel·lectuals a Catalunya?

El nacionalisme, i més donat el procés cap a la secessió, ha creat la figura de l’intel·lectual addicte, de quota, tertulià que fou apologista d’Artur Mas fins fa uns dies i ara ho és de Puigdemont. Per a mi això no és un intel·lectual. És un activista. Sospito que el nacionalisme català mai va tenir menys qualitat intel·lectual que ara. Queden aquí els intel·lectuals no nacionalistes, amb molts matisos. I el més inquietant és que l’argumentació secessionista ha tingut una presència mediàtica tan desproporcionada, sobretot si considerem els resultats electorals, en què es veu una societat dividida. De manera que només amb més respecte al pluralisme podria descompensar aquesta desproporció.

– “Les universitats espanyoles no destaquen”. Ho diu vostè …

Això pot matisar-se. No és el cas dels estudis empresarials. Diguem que amb el que li costa al contribuent, la universitat pública no genera tant valor com caldria. El corporativisme i la burocratització eliminen la flexibilitat necessària perquè la universitat s’adapti a la realitat, als nous coneixements i a una gestió més racional.

– La Constitució espanyola, ara, està mal vista.

Doncs anem malament, perquè una Constitució és la mare de totes les convivències possibles. Sí, ja ho sé. Per als joves la Constitució és un artefacte anacrònic. Però qui i com se’ls ha explicat que és i per a què serveix una Constitució ?. Una Constitució és un gran pacte, un contracte que no es defineix segons estigui de moda la minifaldilla o el vestit pantaló. Ara, qui més qui menys té una proposta de reforma constitucional. Doncs jo considero que la prioritat és més aviat una reforma educativa seriosa, sòlida i duradora. Una reforma educativa que inclogués el coneixement de la Constitució.

– “Després de l’ebullició independentista serà gairebé inevitable una frustració”. També ho diu vostè. És un auguri?

Si excites l’emocionalitat nacionalista fins al punt de dir que Espanya ens roba o que es pot, contra tota evidència, sortir d’Espanya i quedar a la Unió Europea, si fas això de manera constant, els que han confiat que la independència estava a la volta de la cantonada se sentiran molt frustrats. Llavors caldrà veure en quin sentit es concentra o es transforma aquesta frustració, més conflicte o indiferència, més abstenció o noves maneres de mobilitzar.

– Tenim un problema: tant el centre dret com el centreesquerra ha passat de puntetes sobre el fenomen de la immigració. Quan calia prendre decisions sobre el tema no es va fer.

És cert. L’esquerra, per bonisme; la dreta perquè no li diguessin dreta. I així ha crescut tant el populisme anti-immigració a tot Europa. Vegeu les expectatives de vot de Marine Le Pen. A França, des de fa temps, el vot comunista en barris depreciats i amb molta immigració s’ha passat al Front Nacional. Fa anys un periodista alemany em va dir que el problema de la immigració desmesurada és que la legislen polítics que viuen en barris residencials i la pateixen els habitants de zones perifèriques. L’efecte crida d’oferir papers per a tots és una irresponsabilitat que paguem col·lectivament. I ara, l’efecte de la crisi siriana.

– La precarització de les classes mitjanes decanten el poder cap a un costat o cap a un altre? Al meu entendre, a Catalunya s’han fet sobiranistes i a la resta de l’Estat s’han passat a Podem.

Va ser així, però en aquests últims temps em sembla que la classe mitjana catalana ha desconnectat de l’independentisme, per cansament, inseguretat i sentit comú. Pel que fa a Podem, veurem que fa des dels seus escons parlamentaris i fins a quin punt tanta gesticulació fatiga als seus seguidors o acaba substituint al PSOE. Per això és millor que estiguin al parlament que sigui.

– “La política és un art i un instint. Una passió. Un olfacte que es té o no, amb o sense enquestes”. No sé si ho diu per Artur Mas. Hi ha qui diu que no és polític. Té instint?

Artur Mas no té bon olfacte polític o en tot cas només ho exerceix a molta curta distància. Altrament, CiU mantindrien la seva hegemonia i no és així. Per al que històricament era el catalanisme, Mas és com “Terminator”. Mas és un tecnòcrata de baix vol, amb un entorn sense vol.

– Suárez va ser un “chusquero” de la política però també era “un seductor inimitable”.

És que els seus crítics sempre diuen que Suárez no havia llegit un sol llibre. És cert i ell ho sabia. Però per a mi això li dóna més mèrit a tot el que va fer, que no és poc. Fraga era intel·lectualment un home molt més preparat i portava temps amb la reforma interna del franquisme. Però no era l’home adequat per a aquell moment i Suárez ho va ser, al costat del Rei. Penseu en la legalització del Partit Comunista, en el retorn de Tarradellas, en la plenitud de la reinstauració monàrquica, en les polítiques de gran consens, en una generositat a dreta a esquerra que avui sembla no existir. Tornaven els exiliats. Són lliçons de la Transició que no podem oblidar.

– El consens és una mostra de debilitat? Un partit ha de governar aconseguint acords o fent cas dels seus electors?

El consens té les seves oportunitats i requereix de saviesa política, de sentit del “timing”. No surt bé amb presses, sinó amb la negociació intel·ligent i magnànima. És absurd, per exemple, que amb les taxes de fracàs escolar que tenim, no hi hagi consens per a una reforma educativa a fons i estable.

– També critica la “democràcia providencialista”: Volem més, més de tot. Més seguretat, més oci, més consum, més ingressos econòmics.

L’Estat del Benestar és un gran invent. Sens dubte. Però si genera un excés de dependències, ens oblidem de les responsabilitats individuals i d’elements de comunitat com és la família. Una societat amb tot pagat desmotiva, impersonalitza. Per aquest motiu els països nòrdics ja han fet reformes a fons per limitar tant la cultura de dependència com els seus costos.

– M’ha fet molta gràcia la frase: “És una generació que ja no fa servir rellotge perquè mira l’hora al seu mòbil”. Té tota la raó. A la indústria rellotgera suïssa li queden dues generacions.

La indústria rellotgera suïssa es reconverteix en una indústria de luxe, mentre els rellotges d’imitació arriben en “contenidors” i se’ls comprem a un “top manta” instal·lat precisament davant del comerç que ven el producte original pagant tants impostos municipals. De totes maneres, els joves miren l’hora en el seu “Smartphone”.

– Monarquia o república? Noruega, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Suècia, Regne Unit són monarquies.

Per a mi, monarquia, sens dubte, per la seva capacitat simbòlica, i com marca d’estabilitat, d’unió. A Espanya les repúbliques han durat el temps d’un sospir i generalment amb mal final. A saber què podria passar en una república catalana independent com les que, de forma tan demagògica, van proclamar Macià o Companys. I si bona part dels països-membres de la UE són monarquies, per alguna cosa serà.

– Tinc la teoria personal que el procés afectarà l’autoestima dels catalans.

Com podria ser d’una altra manera quan hem vist al president de la Generalitat als peus de la CUP? Un cop més, la gestió accelerada d’una transformació social i política, en un o altre sentit, està sent un fracàs. Llegim més a Vicens Vives i menys a Fontana.

– Aquí, entre Grècia i Alemanya, estàvem a favor de Grècia quan aquí no pagaven impostos ni Déu, perdoni l’expressió.

Un no pot anar per la vida creient-se més llest que la resta de la raça humana. Espanya va fer a fons els deures per ingressar a la UE mentre que Grècia va entrar per què si. Com vostè diu, allà ningú pagava impostos, el sindicalisme tenia poders extralimitats i la competitivitat era zero. Crec que al centre dreta i al centre esquerra el mateix en el que quedi del catalanisme clàssic, Alemanya és un referent. Grècia ho és per Podem i per Ada Colau, aliada de Varoufakis.

– Què han de pensar la resta de l’Estat dels catalans?

Hi ha de tot, com sempre. Una cosa és el món polític-mediàtic de Madrid, especialment el de la dreta carpetovetònica -desafortunadament encoratjada per la Moncloa-, i una altra són els estats d’opinió de l’Espanya que podríem anomenar perifèrica. Hi ha qui es preocupa i vol comprendre el per què de les coses, hi ha qui està fart i simplifica. Insisteixo una vegada més que és fonamental distingir entre independentisme, nacionalisme, catalanisme i, senzillament, ciutadania de Catalunya, com va dir Tarradellas.

– Després del “procés” caldrà reformular, “readaptar” diu vostè, el catalanisme.

Això va per llarg i ningú sap com perquè Artur Mas ens ha portat a un polarització perniciosa, sense sortides que no siguin abruptes. A més, si ho reformulen les seves actuals ments pensants, potser tornem a l’Edat Mitjana.

– També esmenta la manca d’autocrítica.

És una manca temporal, sobredimensionada per les descàrregues d’indocumentació i desinformació que es generen per part del bloqueig mediàtic sobiranista. De nou, la quota: és que a Catalunya només hi ha un sociòleg capaç d’interpretar els destins de la pàtria? TV3 i Catalunya Ràdio són un servei públic o una oficina de connexió? Un reequilibri de l’espai mediàtic faria molt per l’higiènic exercici de pluralisme però, és clar, ja es veu que això no ho arregla el CAC.

– Per descomptat, el PP no va ajudar.

A vegades sí i de vegades no. Els pactes del Majestic, per exemple, van ser un moment molt positiu. Què va passar després? M’agradaria saber-ho. Al PP, d’altra banda, hi ha sectors contraposats, lluites internes. És un error posar a les comunitats autònomes del PP contra Catalunya, de la mateixa manera que ho és utilitzar la Generalitat per denigrar a la resta d’Espanya.

– L’independentisme friki ha fet molt de mal.

I el ji-ji-ja-ja radiotelevisiu, tan influent que fins i tot se li ha confiat la commemoració de 1714. També m’agradaria saber qui paga l’entorn digital de l’independentisme i tantes onades de “twitter”.

– Jo vaig deixar de creure a la societat civil el dia que es va cremar el Liceu. El van haver de reconstruir administracions. ¿Això de la societat civil és un mite?

Ah, el Liceu. Allò va ser una mena de pacte del capó. Em temo que sí, en bona part l’existència d’una societat civil catalana molt diferenciada de tot Espanya és un mite, però segurament no ho va ser en altres fases històriques. La idea que Catalunya no ha tingut influència a Madrid és una falsedat. D’altra banda, el panorama és contradictori: una política sovint rupestre i un empresariat que obre mercats a Corea del Sud o a Àfrica, un independentisme friki sense autocontrol i una classe mitjana necessitada de seguretat i moderació. La llista és llarga.