• Al final d’aquesta legislatura agònica s’ha vist clarament que l’únic propòsit d’Artur Mas és conservar la presidència de la Generalitat

E l Viejo Topo no tan sols és el nom d’una mítica revista d’esquerres que va néixer durant la transició i que encara se segueix publicant, sinó també és el nom d’una editorial que publica assajos socials i polítics d’enorme interès. Un d’ells és l’obra en tres volums del politòleg Martín Alonso El catalanismo, del éxito al éxtasi (2015), en què dóna compte detalladament de com ha arribat a establir-se l’hegemonia sobiranista. L’autor aprofundeix en la gènesi del procés, construït i legitimat per un conjunt d’elits, intel·lectuals, institucions i mitjans de comunicació, fins a assolir la seva completa socialització a partir del 2014.

Alonso ens recorda en un moment determinat la cèlebre frase de Hegel: «L’òliba de Minerva aixeca el vol al capvespre». Significa que la saviesa i la lucidesa prevalen quan, un cop temperades les passions, es pot establir el balanç d’un fet polític. Òbviament, encara és aviat per saber com es parlarà del procés d’aquí uns anys, però pot ser que ja no n’estiguem tan lluny, tenint en compte la fallida investidura d’Artur Mas i la sensació de fracàs que recorre avui el món separatista.

Pocs dies abans del no definitiu de la CUP, un membre de la seva direcció política, Xavier Monge, es va atrevir a sentenciar que «va sent hora de posar a sobre de la taula la pura realitat: el procés és el gran frau de la política catalana». L’enorme enrenou que va causar una veritat tan descarnada el va fer tancar el seu compte a Twitter i a deixar l’endemà el càrrec en la formació anticapitalista. L’engany ha tingut múltiples cares. La principal va consistir a fer creure, durant la campanya del 27-S, que amb només una majoria absoluta de diputats era possible tirar endavant un procés de secessió unilateral contra Espanya i la UE.

La farsa es va evidenciar amb la desbordant declaració rupturista del 9-N, suspesa ipso facto pel Tribunal Constitucional sense que la Generalitat i el Parlament, presidit per Carme Forcadell, es neguessin a publicar la sentència en els seus respectius butlletins. Molt aviat es va veure que aquella resolució era un cartutx de fogueig disparat abans de temps del qual Mas ara es penedeix públicament. Ni tan sols li va servir per aconseguir la investidura, com li van retreure bastants dels seus consellers en un mogut Consell Executiu del qual van transcendir els detalls.

En les últimes hores d’aquesta legislatura agònica s’ha vist clarament que per a Mas l’únic propòsit és conservar la presidència de la Generalitat. D’altra manera, hauria fet un pas al costat com li demanava fa temps la CUP i ara ja obertament ERC. L’oferta que ha llançat als republicans d’incorporar-se a partir de dilluns a un Govern en funcions no és més que un intent de tirar pilotes fora amb la vana esperança de reeditar la coalició de Junts pel Sí. Però, al capvespre del procés, l’òliba ha aixecat el vol.