Des d’una perspectiva ciutadana, el procés és un misteri. Hem entès l’objectiu, però no aconseguim visualitzar la ruta. Tot sembla indicar que es tracta d’una cosa difícil, imprevisible. La coincidència amb el títol de la novel·la de Kafka convida al neguit, o a l’humor negre. Escoltem interpretacions legals contradictòries; es parla de lleis espanyoles i lleis catalanes. No tenim coneixements per desentranyar aquests entrellats, prou en tenim buscant la lògica de la nostra vida diària. Però l’evidència que aquest procés es vol posar en marxa sense el suport d’una majoria clara el converteix en una cosa fosca. Una falta de respecte temerària cap al poble, per part dels seus propis governants.

Amb aquesta preocupació latent, truco un amic català de la infantesa que fa dos anys em va sorprendre ­dient que desitjava una Catalunya independent. Va ser una sorpresa perquè el meu amic encaminava el seu pensament polític cap a l’esquerra. Compartíem, des de sempre, una visió del món exempta de patriotismes, a favor d’un desig d’igualtat social. En la ingenuïtat de la infantesa, fins i tot ens recordo somiant un món lliure de fronteres. Però el meu amic va aparèixer llavors torbat i dolgut per les polítiques anticatalanes que el Govern central havia desplegat amb la seva borratxera de poder. Se sentia burlat amb l’amputació de l’Estatut que havia votat a consciència, ofès amb la intromissió lingüística en l’ensenyament dels seus fills, menystingut per la sordesa superba dels nostres governants. Parlava de tot això amb passió, molt impli­cat personalment. Vaig pensar que l’exacerbació del sentiment patriòtic de la dreta espanyola més regressiva havia despertat els sentiments patriòtics desconeguts del meu amic. Només que a ell se li despertaven cap a un territori més petit, a l’interior de les nines russes de les pàtries.

Avui li truco perquè m’expliqui com s’entén que el nou ­Govern embarqui en aquesta aventura tot un poble, sense comptar almenys amb el suport d’una majoria ja no àmplia, sinó suficient. Però el meu amic em torna a sorprendre. Jo ja no em considero independentista, diu, no així. I m’explica que les eleccions “plebiscità­ries” han estat una trampa. Que, efectivament, no hi ha una majoria que legitimi el procés. Que no se sent representat per un Govern radicalitzat, amb un president elegit a dit. També passa que com més ets d’esquerres, afegeix, més conflictes tens sobre si ets na­cionalista o no. L’escolto i penso que el seu costat ra­cional ha pres el comandament de les seves emocions. I coincideixo amb les veus que opinen que els partits independentistes s’estan agafant a un clau ardent –brases de poder– perquè saben que una nova opor­tunitat a les urnes donaria llum a incomptables desercions com aquesta.