La decisió de la CUP per donar suport o rebutjar la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat era imprevisible. Al final l’ha rebutjat i, com que no s’ha presentat cap alternativa al Parlament, expirarà el termini legal per a la investidura presidencial, raó per la qual procedirà la convocatòria automàtica de noves eleccions. Els fets són tossuts. Es digui el que es digui, el 27 de setembre passat els independentistes van guanyar les elec­cions autonòmiques sense obtenir la majoria absoluta, i van perdre el plebiscit sobre la independència. I, a partir de llavors, la seva victòria s’ha mostrat pírrica, com prova la seva incapacitat manifesta per formar govern. Arribats a aquest punt, s’imposa valorar la si­tuació creada:

1. L’independentisme ha perdut una batalla, però no ha perdut la guerra, que continuarà. I a partir d’ara, la confrontació de Catalunya amb la resta d’Espanya es plantejarà sempre per demanar el reconeixement de la identitat nacional catalana i exigir una consulta als catalans sobre si accepten o no el model d’encaix proposat. No tornaran mai més els temps del peix al cove (reivindicació de més competències), ni els de la reivindicació d’un concert econòmic. Per tant, s’equivoquen els qui afirmen que “el projecte de Mas ha sucumbit”. Ni el procés, avui descarrilat, ha estat obra d’Artur Mas (es va limitar a posar-se al capdavant d’un ampli moviment popular, atiat des de fora però autònom), ni el procés ha sucumbit (només ha patit una aparatosa derrota en una batalla mal plantejada).

2. Les causes d’aquesta derrota del nacionalisme independentista són: a) Un excés de velocitat en el disseny del procés, la successió d’etapes del qual es va traçar a un ritme vertiginós, amb oblit flagrant que –com va fer veure Stéphane Dion– proclamar la independència d’un país no és el mateix que anar-se’n de cap de setmana. b) Una infravaloració de les dificultats existents. El menyspreu per tot el que és espanyol, inclòs l’Estat, va fer pensar que la “desconnexió” d’aquest últim era cosa de bufar i fer ampolles i que els efectes, sempre molt greus, d’una ruptura de la legalitat democràtica vigent quedarien conjurats, com per art de màgia, per la fórmula –jutjada enginyosíssima– de “substituir una legalitat per una altra”, al cap i a la fi una cosa igual d’intranscendent –en la concepció dels seus autors– que canviar-se de camisa. Així mateix, la sublimació dels propis arguments va generar la il·lusió que Europa els faria seus i es desviuria, acollidora, per donar-los curs de forma immediata. c) Una incorrecta ponderació de les conseqüències de la crisi. Els costos d’aquesta crisi els han pagat les classes mitjanes i populars, si bé s’ha carregat molt més sobre els joves (reducció de salaris i precarietat laboral) que sobre els vells (s’han respectat les pensions), la qual cosa ha provocat una enorme desconfiança dels primers envers els antics partits i la deriva del vot jove cap a noves formacions, en es­pecial cap a la que s’ha presentat com d’esquerra radical.

3. El sistema de partits català està basculant fortament cap a l’esquerra gràcies a l’impuls poderós del vot jove i urbà, decantat clarament en les últimes eleccions generals per En Comú Podem –candidatura vencedora a Catalunya–, així com pels bons resultats obtinguts per ERC, l’únic partit que no ha patit ni una rascada al llarg de tota la gestació i crisi del procés. Molt al contrari, el panorama de la dreta és desolador: Convergència, negant-se a si mateixa; Unió, en els llimbs, i el Partit Popular, sota mínims. Mentrestant, el PSC sobreviu contemplant atònit la lluita fratricida desencadenada a la cúpula del PSOE, i Ciutadans, com es diu dels gallecs, no se sap si puja o baixa. En qualsevol cas, les eleccions del març poden donar la presidència de la Generalitat a aquesta nova esquerra emergent, de la mateixa manera com les últimes eleccions municipals li van donar l’alcaldia de Barcelona. Això seria un fet extraordinàriament transcendent: per primera vegada en molt de temps, el grup social que ha gaudit del poder efectiu a Catalunya, en la mesura que les successives situacions polítiques ho permetien –que no és poc–, perdria el seu monopoli sobre el país. Això sí que seria un canvi.

Pot ser que molts pensin, a la resta d’Espanya, que aquest és un risc exclusiu de la política catalana, imputable al mal cap i als errors sostinguts dels qui l’han pilotat. S’equivoquen. Aquest és un moviment de fons perceptible en tota la societat espanyola. A mesura que el PSOE perdi el lideratge entre els joves i a les ciutats aniran sorgint noves forces d’esquerra, col·ligades en cada comunitat segons el model d’En Comú Podem, que al seu torn es col·ligaran entre si i amb el nucli de Podem madrileny, en una mena –es digui com es digui– de nova Confederació Espanyola d’Esquerres Autònomes. I aquesta nova força pot arribar a ser una alternativa de govern amb grans possibilitats d’aconseguir el poder a Espanya. Això demostraria, per si encara fes falta, que la democràcia funciona.