• Les carències del pacte no invaliden el nomenament però s’hauria pogut fer millor i sense presses

Els nostres vots a les urnes no produeixen efectes immediats. I no és una anomalia dels sistemes parlamentaris com el català. Per començar, les distorsions de la proporcionalitatde la representació generen una disparitat de valor entre els vots de diferents circumscripcions: tothom sap que calen més vots per ser elegit diputat a la demarcació de Barcelona que a la de Lleida. I a aquesta qüestió, que és previsible, cal afegir-hi altres efectes que poden ser més frustrants. Quan cap formació política assoleix la majoria absoluta, ningú no pot esperar que hi hagi un programa electoral que es transformi sense modificacions en programa de govern. Qui aspiri a ser investit, i no compti d’entrada amb una majoria suficient per poder ser-ho, haurà de proposar un programa de govern capaç de tenir la majoria d’escons indispensable. En altres paraules, la decisió dels representants no sempre reprodueix les expectatives dels electors.

En tot això no hi ha res d’incompatible amb la lògica del sistema parlamentari. Ara bé, el que acaba de passar a Catalunya suscita moltes perplexitats, perquè sembla que no tingui en compte que el que li dóna legitimitat és que representa la voluntat popular. La primera perplexitat és el menyspreu per la voluntat dels electors, formal i suposo que involuntari, que va manifestar Artur Mas. Va dir: «hem corregit el que les urnes no ens van donar», i poc democràtics semblen els acords parlamentaris que pretenen rectificar el que resulta de la decisió dels votants. Hauria pogut dir: «Hem donat sortida al que les urnes no van resoldre».

Siguem indulgents i considerem-ho un simple lapsus. Però, més enllà d’això, l’acord planteja una novetat que s’acosta al que es podria qualificar de transfuguisme acordat. El punt dos comporta la cessió de «dos diputats/diputades» de la CUP que deliberaran i actuaran conjuntament amb el grup de Junts pel Sí(JxSí) per assegurar l’estabilitat parlamentària, que s’entén del govern.

No és ben bé transfuguisme del clàssic, perquè s’entén que aquests dos vots parlamentaris de la CUP votaran com la seva formació i mai en contra d’ella. Segons el punt 1 de l’acord, aquesta mai votarà com els grups parlamentaris «contraris al procés i/o el dret a decidir» si això posa en risc l’estabilitat parlamentària del govern. Els dos diputats o diputades de la CUP cedits potser votaran dues vegades en reunions de grup parlamentari: al seu i al de JxSí. Seria del tot normal un acord d’estabilitat, però no és gens estranya la possibilitat que un grup parlamentari pugui debatre i decidir de manera autònoma. No es pot fer si sempre ha de fer-se en presència de dues persones que pertanyen a un altre grup i amb la seva participació. L’especificitat de la representació dels votants de Junts pel Sí es difumina, i cal prendre nota que l’acord no contempla que JxSí pugui fer el mateix al grup parlamentari de la CUP.

Per part seva, la CUP al punt 5 de l’acord assumeix un compromís curiós: la dimissió o destitució d’alguna persona de les elegides en les seves llistes. Potser això encaixa amb la filosofia política de la CUP, però no acaba de lligar amb les pràctiques de la democràcia representativa quan votem llistes. A alguns els fan decidir les sigles de la papereta, a altres els noms que hi veuen o que les representen, i a altres una combinació d’ambdós criteris. Si, a resultes d’un pacte polític, i no per una decisió de consciència individual, una persona elegida deixa el càrrec, hi haurà electors frustrats que vegin en això la mostra que la partitocràcia no és monopoli de la vella política.

Les MANCANCES d’aquest acord no invaliden la investidura del president Carles Puigdemont, però ens haurien de servir per reflexionar. S’hauria pogut fer millor sense tantes presses, com reconeixe els seus mateixos protagonistes, i em sembla que es pot dir també del projecte independentista. Se suposa que el nou president ens ha de portar a la independència en un període de divuit mesos, amb un suport que no arriba al 48% dels electors. Una suposició respectable, però poc versemblant amb aquest suport i en aquest termini. Un criteri de mesura de la versemblança deriva de la resolució que Carles Puigdemont ha de tirar endavant. Resulta que la presidenta d’aquest Parlament, que segons la resolució ha iniciat la desconnexió i no se supedita a les decisions de l’Estat espanyol, és qui ha complert escrupolosament el tràmit legal que farà que Carles Puigdemont sigui president de la Generalitat. Ho ha comunicat al Rei.

XAVIER ARBÓS – Catedrático de Derecho Constitucional (UB).