• Els líders han d’afrontar tres reptes: la integració de Catalunya a Espanya, la sostenibilitat de l’incipient creixement econòmic i l’aplicació de polítiques socials contra l’‘austericidi’

La mentida és l’últim recurs d’un partit polític derrotat i insubmís.
John Arbuthnot/Jonathan Swif

Fa més de 300 anys que els intel·lectuals britànics van demostrar la utilitat de la mentida en la vida pública. L’apel·lació a la falsedat com a mitjà per obtenir el poder, o venjar-se per haver-ne estat desbancat, no és, però, un privilegi exclusiu dels polítics. Habitualment en això els fan la competència periodistes, tertulians, bloguers i altres famílies, contribuint tots a una confusió cerimonial que permet als més espavilats presentar-se com els harúspexs capaços de desentranyar les veritats emboscades entre la verbositat dels uns i els altres.

Ha corregut així tanta tinta i saliva des de les eleccions del passat 20 de desembre que no és pas petit el rubor que causa incorporar-se a les files dels opinadors. Si finalment m’he decidit a fer-ho és perquè aquesta setmana s’obre un nou decurs polític al nostre país, simbolitzat en tres esdeveniments singulars: la instal·lació d’un Govern a Catalunya amb un programa per la independència; la compareixença de la germana i el cunyat del Rei davant d’un tribunal ordinari acusats de corrupció i saqueig de fons públics; i la constitució del nou Parlament de l’Estat.

Començant per les mentides, o mitges veritats, a les quals ens tenen acostumats, val la pena destacar la incapacitat dels nostres líders per reconèixer la seva frustració, i la seva derrota, després dels últims comicis. El president del Govern espanyol es va atrevir a saltar d’alegria al balcó del carrer Génova després de perdre tres milions i mig de vots i un terç dels diputats del seu partit. El secretari general del PSOE va assegurar que havia fet història, i en això no va mentir, però sí en la seva valoració, ja que va obtenir el pitjor dels resultats electorals en tota la trajectòria de la nostra democràcia. Els líders dels anomenats partits emergents van ignorar que el seu intent de derrotar per sempre el bipartidisme no ha estat coronat amb èxit, almenys no de moment, ja que aquest encara reuneix més d’un seixanta per cent de la Cambra i sense el concurs de les dues formacions que el representen no podrà resoldre’s cap dels problemes d’aquest país. Finalment, la pirueta del candidat d’Esquerra Unida, disposat a dissoldre el seu partit abans que renunciar a la seva acta i anar-se’n a casa, és tot un epítom de la mediocritat imperant en la nostra classe política. En general, s’ha fet molt poca autocrítica, s’ha mirat massa el propi melic i no hi ha hagut cap gest de generositat per part dels seus membres a qui, malgrat tot, se’ls omple la boca fent crides a la responsabilitat, entenent que aquesta és una obligació exclusiva dels altres.

Cal convocar els partits per reformar la Constitució i apropar-la a la realitat dels temps

Mentrestant, hem seguit suportant una pluja de fal·làcies, que ja va començar després dels comicis plebiscitaris catalans, en què els independentistes van perdre, però van proclamar cínicament la seva victòria. Entre els enganys destaca també l’afirmació repetida insistintment pel PP i els seus cortesans que el que és democràtic és que governi el partit més votat, i no el que sigui capaç d’articular una majoria; per no parlar del somni que és possible un gabinet d’unitat de l’esquerra quan no suma prou escons, afavorint de passada la demagògia de la dreta, sempre disposada a agitar el fantasma frontpopulista; ni de la impostura legal, creada pel costum que ells mateixos van impulsar, que els caps de llista per Madrid siguin per propi dret els únics aspirants a primers ministres, denominació, per cert, molt més concorde a la realitat d’una monarquia parlamentària que la de presidents del Govern.

En l’opuscle que fa tres segles va publicar amb el mateix títol que aquest article, Arbuthnot deia, sota l’àlies impostat de Swift, que malgrat tantes mentides polítiques com s’acostumen a expressar, al final de tot (encara que de vegades ja sigui tard) preval la veritat. Així ho comprovarem en les properes setmanes. Tot i que és impossible preveure si aquesta veritat ens descobrirà el país modern, entusiasmat i amb futur que fa gairebé quatre dècades es va engegar, o tornarà a mostrar-nos la cara tenebrosa de l’Espanya invencible disposada sempre a presumir d’honra davant de la destrucció dels seus vaixells.

Tant que es parla ara de la memòria històrica, convé no oblidar que aquest país deu la seva modernització i la seva incorporació al món global en un lloc rellevant, tot i que en un declivi progressiu, a l’esforç dut a terme des de fa quatre dècades per la qüestionada vella política, capaç de conduir els espanyols a través de la via de la reconciliació i l’esforç comú. Aquesta fita avui corre el perill de dilapidar-se, però la situació no és en absolut catastròfica, a condició que els líders polítics abandonin les seves manies d’aficionats i es dediquin professionalment a la seva tasca. Aquesta tasca consisteix a abordar, i de manera urgent, tres reptes fonamentals:

1. La resposta al repte independentista català, amb la integració de Catalunya a Espanya d’acord amb el model federal ja implícit a l’Estat de les autonomies, que incorpori també les aspiracions d’altres territoris.

2. La sostenibilitat de l’incipient creixement econòmic, sense el qual serà impossible generar ocupació.

3. La implementació de polítiques socials concretes que posin fi als efectes perversos de l’anomenat austericidi, promoguin la lluita contra la desigualtat i contribueixin al rescat de les classes més desfavorides.

La Corona ha de demostrar la seva utilitat, base de la seva pervivència, afavorint un pacte

Per dur a terme una tasca com aquesta es necessiten en rigor dos acords diferents. Un, que dugui a terme la reforma constitucional i un pacte sobre determinades lleis bàsiques. L’altre, que permeti la creació d’un Govern estable i l’existència d’una oposició forta que encarni una alternativa de poder.

El sistema polític de la Transició pateix un esgotament considerable del qual no es podrà recuperar sense una reforma constitucional. Això ja se sabia des de fa anys i gairebé l’únic que no ho ha volgut veure ha estat el president del Govern espanyol, disposat sempre a dir no davant de qualsevol iniciativa que no sigui la pròpia. Cal convocar els partits de l’arc parlamentari per escometre canvis que apropin el text constitucional a la realitat dels temps. Aquesta és una iniciativa d’urgència indefugible, que no es pot ajornar una vegada més per una eventual repetició de les eleccions, i que transcendeix en esdevenir de la governació diària. Els pactes sobre la reforma constitucional han de tractar, per descomptat, sobre la conformació territorial d’Espanya, no només sobre el conflicte català, però inclouen també els que afecten les lleis electorals i determinats aspectes de la nostra societat del benestar, entre els quals destaquen l’educació i la sanitat públiques i una definició exigent del laïcisme de l’Estat. Aquesta tasca pot consumir un parell d’anys i no és responsabilitat única del Govern de torn, tot i que necessàriament l’haurà d’encapçalar. Per dur-la a terme n’hi hauria prou amb un compromís formal subscrit amb els principals partits per a la creació immediata a les Corts d’una comissió encarregada de portar a efecte aquests treballs.

La dreta hauria de demostrar que treballa pel bé d’Espanya i no per mantenir el seu líder

Un pacte així hauria d’incorporar una xifra concreta de diversos milers de milions per a polítiques socials definides i executades pel conjunt dels partits signataris, i podria facilitar en paral·lel la formació d’un Govern prou estable per part de les forces que han obtingut més escons en les eleccions i que pertanyen al centre dreta. La pretensió de Ciutadans d’afavorir la investidura del PP sense incorporar-se al gabinet és d’una frivolitat alarmant. Un sistema electoral com el nostre produeix de forma gairebé natural una fragmentació de l’electorat. El que és anormal, fruit sobretot de la permanència de la província com a circumscripció, són les majories absolutes o gairebé absolutes que hem viscut. Aquest és un moment en què Espanya necessita gabinets de coalició, i és impossible acceptar que ningú pretengui exercir un Govern eficient i estable amb 123 diputats, com té el PP. Les diverses crides a la responsabilitat d’Albert Rivera són romanços (una forma peculiar de les mentides) si no van acompanyades de la seva decisió de participar en el poder i sotmetre’s a la caució dels partits de l’oposició.

L’esquerra d’aquest país, la veritable esquerra, militi on militi, no hauria de tenir por de contribuir a una solució d’aquest tipus: la mantindria en l’oposició amb totes les seves conseqüències, al mateix temps que serviria per incorporar al pacte constitucional algunes de les seves demandes més rellevants. La dreta hauria de demostrar de passada que treballa pel bé d’Espanya i no per la permanència d’un líder amb una credibilitat que ha estat abrasada per la seva pròpia perplexitat, responsable –i no pas en poca mesura– de la desastrosa evolució política a Catalunya. La retirada honrosa de Mariano Rajoy de la vida política sembla una condició necessària, tot i que no suficient, per arribar a un acord com el que comentem.

El Rei ha de convocar en breu les forces parlamentàries, en moments singularment preocupants de la vida espanyola i en els quals la institució que encarna es veurà afectada també pels ecos de la corrupció. Pot ser, paradoxalment, una ocasió magnífica perquè enmig de la tempesta sigui capaç de demostrar la utilitat de la Corona, base gairebé exclusiva de la seva pervivència, afavorint un pacte que beneficiï el conjunt dels ciutadans. Esperem que el Govern, que no ha d’oblidar que està en funcions, deixi de tutelar en aquest cas el protagonisme del Monarca. Si no s’arriba a algun tipus d’acord en un termini raonable, caldrà tornar a les urnes a la primavera. Tant de bo mentrestant l’esperpent català no adquireixi caràcter de tragèdia. Seria, en tot cas, el moment de comprovar com alguns polítics acaben perint (vegeu l’exemple d’Artur Mas) ennuegats en les seves pròpies mentides.

Juan Luis Cebrián és president d’EL PAÍS i membre de la Reial Acadèmia Espanyola.