Les tàctiques més dispars per poder formar un govern a Espanya es van viure a Catalunya fa unes setmanes. La crisi catalana va acabar pràcticament en el temps afegit amb la inesperada solució de l’alcalde Carles Puigdemont, el número tres de la candidatura de Girona, substituint el número quatre de la llista Junts pel Sí, Artur Mas. Són tàctiques polítiques legítimes que expressen una certa desorientació en la política. Ha estat una sortida extravagant de la crisi en un període d’excessives presses polítiques. El president Carles Puigdemont ha format govern sota la mirada
implacable de la CUP, que pot trencar els pactes assolits si hi ha desviacions substancials dels acords d’investidura. La paraula donada no està gaire cotitzada en la política. No ho ha estat mai.

El nou és inevitable. Però no per ser nou és millor. Tot depèn. La societat és un gran conjunt d’harmonies, de codis i costums, de realitats i mites. En política hem in­ventat poc i malament. És un mal presagi pretendre que el que es farà aquí no té ­precedents perquè, si és així, comporta grans riscos. Al vehicle de la democràcia hi pot pujar qualsevol que observi les regles més elementals, amb les formes acostumades.

A Madrid ja no cavalca de forma rutinària el bipartidisme, que ha quedat malferit pels abusos de les majories absolutes, que són nefastes quan es governa sense comptar per a res amb les moltes sensibilitats que hi ha en tota societat. El Partit Popular i el PSOE han estat els principals respon­sables de la incapacitat de l’alternança. Massa arrogància política i social.

La dreta de Mariano Rajoy va perdre tres milions i mig de vots, i els socialistes de Pedro Sánchez, un milió i mig. O teixeixen un pacte de gran coalició del tipus que regeix ara per ara a Alemanya o bé s’hauran d’entregar a les subhastes que lògicament els plantejaran ­Podem i Ciutadans. Una altra alternativa és deixar passar els terminis receptius i que es convoquin automàticament eleccions.

La tàctica de Rajoy en no acceptar de moment presentar-se a un debat d’investidura ­demostra la seva precarietat política. La seva i la del seu partit. Encara que ell no ho ­sàpiga, el temps de Rajoy com a líder inqüestionable de la dreta s’ha acabat. Les segones oportunitats són infreqüents en política. De Gaulle i Churchill van tornar al poder al segle passat. I Putin ho ha perpetrat a Rússia, encara que l’exemple rus val més no tenir-lo com a referència.

La dreta està fragmentada però molt més ho està l’esquerra, que podria aglutinar una majoria al Congrés però és improbable que arribi a un acord sobre qui ha de liderar una unió de forces d’esquerra. Què més voldrien alguns que treballar en els conceptes de l’hegemonia gramsciana.

La insòlita compareixença de Pablo Iglesias repartint vicepresidència i carteres diverses mentre Pedro Sánchez estava despatxant amb el Rei és una presa de pèl. No només per les formes d’un descamisat envoltat de companys que semblaven un politburó meridional, sinó per l’ànsia manifesta de repartir-se els ministeris com si fossin seus. No es quedava els més socials sinó els que tenen més càrrega política per influir més en una societat.

Sembla que Pedro Sánchez no escolta la vella guàrdia socialista. Ell mateix. José María Maravall, un dels ideòlegs socialistes en els temps de l’hegemonia de Felipe González, deia que la socialdemocràcia s’ha basat en tres principis que l’han guiat a Europa al llarg del segle passat: la igualtat entre els ciutadans, el benestar mate­rial de la societat i la democràcia.

Temo molt que Pedro Sánchez hagi heretat el tarannà de José Luis Rodríguez Zapatero, que, en el pròleg del llibre del seu examic i exministre Jordi Sevilla De nuevo socia­lismo, deia que “en política no serveix la lògica, sinó la discussió sobre diferents ­opcions sense cap fil conductor que orienti les premisses i els objectius perquè tot sigui acceptable, ja que estem mancats de principis, de valors i d’arguments racionals que ens guiïn en la reso­lució dels problemes”. Que mal escrit que està, però que bé que s’entén i que bé que ho capten els socialdemòcrates de sempre que no han abandonat la lògica política.

És el moment de la renovació i de la regeneració. Segurament amb cares noves i amb partits que no arrosseguin les misèries tan voluminoses de la corrupció que han deixat un aire irrespirable en la societat.

La interinitat no es pot convertir en normalitat política. Les tàctiques personals o de partit se les enduran els vents de les pròximes elec­cions. Espanya necessita un nou pacte polític en el qual càpiguen tots els corrents i en el qual puguin conviure les aspiracions de les diverses minories nacionals. Aquest pacte no es pot assolir sense la dreta ni sense l’esquerra. Com tampoc sense aquelles formacions que podrien acceptar-lo si se sen­tissin còmodes i ateses i no fossin objecte de cops de Constitució a tort i a dret oblidant la política.