El nord-americà Henry-Louis Mencken (1880-1956), un influent periodista i crític social de qui no s’enrecorda gairebé ningú, deia que un cínic és un home que, quan fa olor a flors, busca un taüt al voltant. El cinisme, doncs, seria l’expressió de la brutalitat en estat pur.

En els temps que estem vivint a Catalunya després del fracàs de la primera legislatura independentista, els cínics reapareixeran amb la seva ideologia fatalista, sentint-se guanyadors simplement perquè Artur Mas no ha pogut (o no ha sabut) liderar la majoria independentista al Parlament. L’algaravia confusa d’aquests cínics inunda periòdics i tertúlies al crit de “jo ja ho vaig dir”. Del que es tracta és de retornar al recés d’aquesta Espanya sense pols però que dóna de menjar als seus.

Hi haurà cínics i hi haurà mentiders. Encara que tothom sap que normalment els cínics són mentiders que fan olor de merda. Persones que utilitzen aquesta efímera fama que dóna escriure regularment una columna d’opinió en un periòdic per intentar danyar la imatge de persones, institucions o agrupacions polítiques i socials sols pel fet de que no són del seu gust.

A Catalunya existeix una espècie gairebé en extinció, ja que és una sort que estiguin en la fase del seu declivi vital, que escriu tirant bilis per la boca.

En general és gent que als seus temps mossos van ser comunistes –o fins i tot socialistes, perquè haver-los els hi havia, encara que fossin pocs– per després passar a dominar la cúspide dels periòdics de la capital –o les sucursals catalanes de la premsa de Madrid– dissimulant com podien la seva inclinació juvenil.

Es van convertir en malalts, la malaltia dels quals va ser un tosc antipujolisme que es va transmutar en cinisme quan van veure que durava més que una pila alcalina. Aquest cinisme els va servir per alimentar la seva aparent honestedat, encara que la disputa sobre el soberanisme va posar a tothom al seu lloc.

Per a aquests malalts, i ho dic jo que mai vaig donar el meu vot a Pujol i per tant estava prop d’ells, la lluita contra el pujolisme va ser un trastorn obsessiu compulsiu que han llegat als seus futurs hereus. Aquests comuns que són fills de la ira i de l’adoctrinament de la generació de professors Peter Pan que, no obstant això, actuen com els antics cacics universitaris que els van alletar.

L’antipujolisme va ser una espècie d’odi que s’ha vist recompensat pel descobriment de la gran mentida de Jordi Pujol i de la trama mafiosa que va ser part de la seva família. Però el que fes Pujol amb l’herència del seu pare és una cosa i el pillatge dels seus fills és una altra.

No hi ha dubte que se li ha d’atribuir a ell la responsabilitat pels excessos de la seva família. I si l’encobridora va ser la seva dona, també. Apel·lar a la ignorància seria acceptar una altra manifestació de cinisme inexcusable. Aquesta vegada per part dels seus partidaris. Els Pujol van assestar un cop de mort al projecte polític que el patriarca va engegar al 1974.

No haver comprès això és el que està rematant a CDC, un partit que ja hauria d’estar dissolt si el que es vol és evitar danyar el que ve representant des de fa anys social i ideològicament. CDC és un partit senil que ha d’acceptar l’eutanàsia per cortocircuitar definitivament la interpretació torticera que és el partit de la dreta catalana cleptòmana, segons la cínica definició d’un catedràtic que viu a Madrid i que va ser membre del comitè federal del PSOE als anys del GAL, aquella organització d’assassins a sou del Govern presidit per Felipe González. Alguns tenen molt de morro!

Els cínics que escriuen i opinen, insisteixen a identificar a Artur Mas amb el pujolisme i els cleptòmans. Els ve bé per desqualificar –i organitzar-li un bon i ràpid funeral– al cap de CDC, però també al cap de la insurrecció secessionista que els tenia en suspens.

“A cada porc li arriba el seu Sant Martí”, ve a dir un socialista a qui anomenaven “Porki” quan era un pijo-progre comunista, sense adonar-se que ell mateix és d’aquests porcs que haurien de ser sacrificats.

Se li podria aplicar el que s’ha dit per un antropòleg que en la seva joventut va ser, i no és cap eufemisme, un venedor de Bíblies: “No podem confiar el futur a qui representa el pitjor del passat”. No li falta raó. Val per a ell mateix i per al seu antic company de files. Pura casta.

També és veritat que Mas ha comès uns quants errors, entre ells mantenir reunions semi-clandestines amb Pujol enmig de la tempesta sobiranista o bé consentir que seguissin persones imputades per diversos casos de corrupció quan la sensatesa reclamava el contrari.

El pitjor que pot fer un polític és prendre una decisió de risc a destemps. El risc augmenta i resta eficàcia a la decisió encara sent bona. De vegades fins i tot la converteix en res. Els dóna pastura als cínics perquè s’abalancin sobre ell com els corbs a la carronya. Atorar-se amb contes xinesos i amb excuses fàcils tampoc serveix de gran cosa.

No crec que existeixi cap possibilitat de salvar l’actual legislatura a Catalunya. A més, ja no ho crec convenient. És impossible construir res bo després del que ha ocorregut aquests dies. Fins i tot crec que ha arribat el moment de prendre decisions molt dràstiques que han d’afectar a persones, missatges i artefactes polítics, ja siguin partits o candidatures.

La catarsi suscitada pel que hem viscut durant els últims tres mesos hauria d’ajudar a la dirigencia d’aquest país a prendre unes quantes decisions per evitar que la desesperança s’apoderi de l’electorat sobiranista i en lloc d’ampliar la seva base, aquesta s’acovardeixi.

Les culpes estan molt repartides, perquè els errors estratègics han estat majúsculs, però al final els que pagaran aquest error seran els que s’han arriscat amb més voluntarisme que intel·ligència.

No sé si en les actuals circumstàncies, amb el tic-tac del rellotge sobiranista palpitant de ràbia per una ruptura que la gent del carrer atribueix a l’egoisme sectari dels partits, la temptació dels polítics serà treure profit i buscar la complicitat d’uns quants cínics a sou.

Algú em dirà que jo sempre escric en contra d’ERC o de la CUP i a favor de Mas i CDC i, per tant, que sóc un més d’aquest exèrcit d’irresponsables que escriuen diàriament. Si vostès repassen alguns dels meus articles des de 2012, de seguida s’adonaran que he escrit bastants crítiques al que s’ha dit i fet pels convergents.

Per començar, els vaig criticar, a l’abril de 2013, la seva obsessió per sostenir-se amb l’ajuda d’ERC. La meva crítica no anava dirigida a ERC, la vaig focalitzar a CDC i en la seva obstinació per abandonar el centre moderat i optar per la precipitació que imposaven els republicans.

Després del 27S vaig tornar a criticar a CDC en constatar que el que havia fallat era, precisament, l’ampliació de la base sobiranista entre els sectors moderats. La nova obsessió de CDC va consistir en voler negociar amb la CUP alguna cosa que era impossible davant, primer, la manifesta deslleialtat d’ERC i alguns independents integrats a Junts pel Sí i, segon, pel dogmatisme d’una extrema esquerra autoritària que persegueix a l’adversari que considera el seu enemic.

“El que amb nens es fica al llit, mullat desperta”, resa la dita. O cagat, que és pitjor. El problema, per tant, no és dels nens  –diguem la CUP o ERC– sinó de qui decideix ficar-se al llit amb ells. No posar límits a una relació, de vegades impossible, o diluir els objectius estratègics amb un tacticisme atroç, dóna motiu a tot tipus d’especulacions i la principal és que qui així actua és perquè vol beneficiar-se dels altres per amagar la seva ineficàcia.

No sé si vostès s’enrecordaran del títol d’una histori de Mortadelo i Fielmón publicada per Francisco Ibáñez al 1970 i que explicava com una banda de lladres intentava fugir a bord del transatlàntic Ile du Soria.

Mortadelo i Filemón s’embarcaven també en aquest transatlàntic per intentar recuperar els plànols robats. El que ells no sabien és que els plànols havien estat amagats en la banya d’un enorme toro brau que els donaria problemes durant tota l’aventura i li va servir a Ibáñez per mostrar la decadència de certs sectors socials.

Valor i… al toro!, es va titular el llibre resultant. Doncs això: molt de valor per prendre les decisions que haurien d’haver-se pres abans. I als cínics… Que els donin!