• La renúncia de Mas permet que sigui Carles Puigdemont qui constati com a president que el projecte independentista condueix a un carreró sense sortida

L’última (o penúltima) acrobàcia política d’Artur Mas ha comportat un doble sacrifici ritual: la seva immolació (temporal) com a president i l’automutilació de la CUP, que en un inèdit acte de contrició no només promet lleialtat patriòtica a Junts pel Sí, sinó que li cedeix dos diputats per completar la seva exigua majoria parlamentària. Queden enrere la bel·ligerància de Mas contra els anticapitalistes i la negativa d’entregar-los el seu cap –“la Presidència no és una subhasta de peix”–; la licitació va existir, i el millor postor ha sigut Carles Puigdemont.

¿Què ha passat perquè Mas passi del “no hi haurà més cessions a la CUP” a tan gran cessió? Vertigen. El líder de CDC té en el seu compte haver guanyat totes les eleccions, encara que no sempre hagi aconseguit formar govern. La previsible negativa d’ERC a reeditar Junts pel Sí abocava Mas, com ell mateix va reconèixer a TV-3, a convertir unes noves elecciones en un plebiscit sobre si mateix. Aposta arriscada perquè, fins i tot guanyant, obtenir la investidura hauria sigut un altre suplici.

Els revolucionaris de la CUP, partits en dos pel ‘no’ a Mas, s’arriscaven a passar a la història com a botxins del procés sobiranista, i perdre a les urnes l’abundant collita del 27-S. Dels principis a la fractura interna, i de la fractura interna a la marginalitat. Els antisistema comencen a entendre com funciona el sistema.

Encara que el millor escenari per a ERC era la repetició de les eleccions, Oriol Junqueras té motius per respirar alleujat. No va aguantar el pols de Mas amb la llista unitària, però l’atzarosa aritmètica del 27-S li ha permès enderrocar el seu gran rival en la lluita per l’hegemonia de l’independentisme. Almenys, per un temps.

La fugida cap endavant

“S’acaba la funció”, titulava aquest diari la seva edició impresa de dissabte. En efecte, una mascarada s’acaba i una altra comença a partir d’avui al Parlament. Només que serà Puigdemont, i no Mas, qui presideixi la Generalitat quan s’evidenciï que la fugida cap endavant de l’independentisme condueix a un carreró sense sortida.