Quan tothom, fins i tot el sobiranisme, donava per fet que Catalunya tornaria a votar al març, un acord in extremis entre Junts pel Sí (JxSí) i la CUP evita tornar a les urnes i propiciarà que el Parlament investeixi avui un nou president de la Generalitat, el diputat i alcalde de Girona, Carles Puigdemont, després que Artur Mas s’hagi decantat i d’aquesta manera hagi facilitat el pacte. El pacte de JxSí i la CUP, materialitzat de manera xocant per a molts, pot ser legítim, però està ple d’incògnites i greus incerteses.

El pacte pot dotar el nou Govern d’estabilitat parlamentària, una condició que Mas va considerar ahir decisiva i que va reconèixer que no estava garantida ni encara que ell hagués sigut investit pel Parlament sense cap acord explícit en aquest sentit. Com va dir encertadament, l’estabilitat és imprescindible perquè «no es pot ascendir a l’Everest en espardenyes». Ara, el pacte garanteix l’estabilitat en el seu primer punt, quan diu que la CUP no votarà «en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o al dret a decidir quan estigui en risc aquesta estabilitat».

En aquest aspecte, no obstant, Mas va fer una afirmació temerària al dir que l’acord «corregeix les urnes», que no van permetre que JxSí obtingués el diputat número 63, que hauria evitat tot el calvari sofert des del 27-S. Les urnes no poden ser rectificades per un acord del qual s’hauran d’explicar encara algunes incògnites. No és clar per què la CUP, desvirtuant el mandat democràtic rebut a les urnes, accedeix fins i tot a cedir dos diputats perquè «s’incorporin a la dinàmica parlamentària de JxSí». L’explicació que exerciran de vigilants fa posar vermell.

Que el Parlament disposi de majoria per aplicar el full de ruta independentista, lluny de garantir el seu èxit, presagia fortes turbulències polítiques i perniciosos efectes sobre la recuperació econòmica de Catalunya. Com ja es va veure amb l’aprovació de la declaració rupturista de l’últim 9-N, els poders de l’Estat actuaran sense dubtar-ho quan el Parlament activi iniciatives inconstitucionals o il·legals. I la majoria independentista no podrà obviar aquesta situació. A més, aquest Govern hauria de gestionar el dia a dia dels catalans, un assumpte gens menor en un fràgil context econòmic.

De totes les explicacions que Mas va donar ahir, n’hi ha una que ha quedat sense resposta. ¿Per què si dimarts passat vetar una persona era «matar el procés», ara és «salvar-lo», com va dir el president en funcions? Mas adduirà que la decisió d’apartar-se l’ha pres ell, però, en el fons, el que ha fet ha sigut acceptar el veto. És cert que les contrapartides per part de la CUP són molt importants, però per això mateix no s’acaba d’entendre que s’hagi hagut d’arribar al penúltim dia per acceptar-les.

Una de les grans incògnites de l’acord és precisament el gir copernicà de la CUP. Aconsegueix el desplaçament de Mas, però per ser substituït per un altre diputat de CDC elegit personalment pel fins ara president, mentre que la CUP admet, en canvi, el relleu de diputats, sense explicar ni qui ni per què. I tot plegat sense celebrar cap assemblea, després de tres mesos de sacralitzar el vot assembleari. A partir d’ara, la puresa democràtica dels anticapitalistes també queda en entredit.

Aquest pacte d’última hora tindrà repercussions en la política espanyola que el Govern no podrà ignorar. Fins ara es creia que tornar a les urnes a Catalunya perjudicava Mariano Rajoy, perquè la desactivació del procés sobiranista no feia tan urgent la investidura del candidat del Partit Popular i acostava l’escenari de la repetició de les generals. Ara augmentaran les pressions sobre Pedro Sánchez perquè es formi la gran coalició amb el Partit Popular , amb o sense Ciutadans, amb l’objectiu d’afrontar el «desafiament català». Però, passi el que passi en la política espanyola, el camí que inicia avui Catalunya no estarà exempt de dificultats, sobretot si els grups que han pactat la investidura s’entesten a ignorar el 52% dels catalans que el 27-S van rebutjar el seu projecte.