• L’immobilisme fa créixer el secessionisme. El referèndum a l’estil escocès s’ha celebrat, en part, i cristal·litza divisions. La reforma constitucional federal és adequada, però tardana. És urgent un pacte previ de blindatge català, en forma de disposició addicional ràpida

Si la qüestió catalana és un tema clau per a Espanya sencera —i tothom ja reconeix que ho és—, és urgent recanalitzar-la, així que seria molt encertat aprofitar aquest temps transitori posant damunt la taula noves idees, o actualitzar-ne algunes d’oblidades.

Perquè de la recepta aplicada fins avui pel Govern espanyol només resulta certa la seva inutilitat. L’immobilisme no ha servit ni com a mur de contenció. Al contrari, ha operat amb freqüència com a esperó i ferment del secessionisme; neguit de la majoria de ciutadans catalans (que no és independentista); i llevat de malenconia de tots els espanyols liberals.

A més de la seva traducció en l’última legislatura, el neocentralisme legislatiu i administratiu, va agreujar aquests problemes i va contribuir a desnaturalitzar per fases l’afany autonomista i descentralitzador de la Constitució. Així, va impossibilitar la reforma (federal) del Senat; va impedir l’eliminació de duplicitats (en mantenir ministeris de competències redundants), i va paralitzar la modernització de l’Estat al compàs del principi europeu de subsidiarietat, o exercici de les competències al nivell de proximitat que sigui més eficient (cap avall o cap amunt).

La sortida inversa, la celebració d’un referèndum sobre la independència, a l’estil escocès, tindria en abstracte més recorregut, i mitjançant una lectura àmplia, prou encaix legal a l’article 92 de la Constitució. Però ha estat desprestigiada per alguns dels seus propis partidaris.

Així, la formatació de la il·legalitzada consulta informal del 9-N del 2014 com un veritable referèndum (a la legitimitat del qual, a més, no calia esperar per aixecar estructures d’Estat prèviament decidides); la presentació de les eleccions del 27-S del 2015 com un plebiscit; i la deslleial interpretació de confondre una (voluminosa) minoria del 47,8% amb una majoria, contra tota aritmètica, degraden la idea i no contribueixen avui a legitimar políticament la reivindicació d’un referèndum estrictament sobre la independència, que els seus promotors van forjar per la secessió. En certa manera, ja ho van organitzar.

A més, i això és el fonamental, una votació d’aquest gènere consagraria la divisió de la societat catalana en blocs tancats, potser hermètics; provocaria un efecte d’emulació en altres territoris; i plasmaria amb escàs avantatge el gran risc, més encara en situació polaritzada, de greus pèrdues en un patrimoni comú —l’Estat democràtic i autonòmic— acumulat també pels catalans. Inclosos a primera fila els nacionalistes (CiU, però no només ella), coautors d’almenys el 75% o el 80% del patrimoni legislatiu espanyol, en més percentatge, doncs, que conservadors i socialistes.

De manera que sense rebutjar rotundament la seva eventualitat potencial, cal buscar una sortida millor. A llarg termini ho és, amb poc dubte, la reforma constitucional federal que en primer lloc van proposar els socialistes (Hacia una estructura federal del Estado, Granada, 6/6/2013). Però tenint en compte l’extens termini necessari per a la seva tramitació —d’almenys dos anys— no arribaria a temps. Ni d’evitar el dessagni d’energies catalanes, que fa que el conjunt no funcioni. Ni d’acudir proactivament a la trobada dels nous joves, que en pes es passen al secessionisme davant el caràcter difús, incert o dubitatiu de les alternatives. A més, la dificultat d’aconseguir un consens ampli en termini operatiu s’aguditza en un paisatge polític que canvia a velocitat de vertigen. I la conveniència d’alleugerir aquesta operació de l’alta febre territorial actual sembla evident.

Per això, convé accelerar. I posar damunt de la taula la idea d’un pacte (previ a la reforma constitucional) que sigui sotmès a votació. Votar un acord és sempre millor que certificar un desacord. Perseguiria actualitzar l’acord territorial del 1978, avui esfilagarsat, en un procés molt àgil, més reconstituent que constituent. Com? Mitjançant la fixació d’estrictes garanties de respecte a “les competències estratègiques com les economicofinanceres, educatives, lingüístiques i culturals” —com va formular qui després es dirà— incorporant unacapacitat expansiva d’abast i ambició justament a acordar.

Aquest acord hauria de plasmar el retrobament entre el (proper) Govern d’Espanya i el de la Generalitat, o en defecte d’això, dels partits disposats a això, o de la societat catalana. Perquè la seva missió central no és només ni primordialment enllaçar amb els secessionistes inamovibles, sinó amb els instrumentals o tàctics (que reclamen l’impossible com a via per aconseguir, almenys, alguna cosa), i amb la ingent massa d’indignats per la rosca recentralitzadora.

Així que l’objecció que un pacte d’aquest tipus no satisfaria els indepes, o només per un temps, és conspícua, però feble, ja que no són els seus primers destinataris. I també perquè si dura 20 anys, magnífic. I perquè pactar realitats no exigeix prohibir somnis. I perquè gairebé ningú va preveure fa uns anys l’evolució dels secessionistes bascos, flamencs o quebequesos cap al seu pragmatisme actual.

La millor fórmula tècnica disponible de cristal·litzar aquest pacte és obra d’un pare de la Constitució conservador, Miguel Herrero de Miñón. Primer la va esbossar al seu Cadiz a contrapelo (Galaxia Gutenberg, 2013), i després la va detallar a Para el reconocimiento constitucional de Cataluña, el seu esplèndid discurs davant el Cercle d’Economia (9/4/2014), endossat, entre d’altres, per Unió Democràtica, que no per perdre és òrfena en això d’encert.

Consisteix en el que ell anomena blindatge de les competències (enumerades més amunt) mitjançant una “mutació constitucional” per via de pacte polític entre partits i institucions, en la senda de la relectura de la Carta Magna propugnada per Enric Argullol (Desenvolupar l’autogovern, Empúries, 2000). O bé, cosa que resultaria més sòlida i creïble, mitjançant l’aprovació d’una disposició addicional a la Constitució: de nova redacció o mitjançant l’ampliació a Catalunya de l’actual addicional primera (Euskadi i Navarra).

Les virtuts d’aquesta fórmula són grans. És flexible quant al seu contingut (de mínims, màxims o intermedis). És ràpida perquè es vehicula a través de la reforma constitucional exprés (la de l’article 167), la mateixa utilitzada per a la reforma de l’article 135 (estabilitat pressupostària).

Per aquesta via, o per la d’un pacte polític redirigible a una revisió estatutària es pot canalitzar el problema. I reduir la tensió, requisit imprescindible per a una posterior reforma constitucional federal a fons, que resultaria políticament inviable sense el concurs actiu dels catalans.

I aquí ja operaria un marc general més favorable per a tots, el disseny de Granada, tan injustament oblidat en el seu detall (fins i tot per alguns dels seus autors del PSOE): reconèixer i constitucionalitzar els fets diferencials, convertir el Senat en cambra territorial (a l’estil alemany), reformar i simplificar les competències centrals i autonòmiques, federalitzar la Justícia i incorporar l’esquema del finançament autonòmic a la Carta Magna.

Tot això exigeix cessions mútues, sí. Però per què les ruptures serien més bona opció que les renúncies?