• Són molts els que, com Artur Mas, busquen el refugi de la inqüestionable bondat dels objectius perseguits per legitimar retroactivament els instruments fets servir

“Necessitem eines” és una de les frases més repetides pels polítics independentistes d’aquest país des de fa un temps. Amb la seva èmfasi en la dimensió instrumental del que es persegueix, la frase en qüestió remet a la vella disputa, mai del tot superada, entre mitjans i objectius o, per utilitzar la formulació tradicional, sobre si el fi justifica els mitjans.

Referent a això Artur Mas —creatiu fins a l’últim moment— no va voler abandonar el càrrec de president sense deixar dipositada la seva pròpia aportació al debat. La seva afirmació “Ho estic fent bé perquè faig el bé”, pronunciada a l’hora del comiat, podria interpretar-se en el sentit que un bon fi projecta la seva bondat sobre els mitjans que s’utilitzen per aconseguir-lo.

No m’aturaré ara en una de les conseqüències que es desprendria d’una premissa com aquesta perquè ens distrauria del que es pretén plantejar a continuació, però almenys que quedi dit: per la mateixa lògica un mal fi, un fi equivocat, projectaria la seva maldat sobre totes les eines que s’utilitzessin per aconseguir-lo. Com s’advertirà, d’això a desqualificar a perpetuïtat qualsevol adversari (al qual per definició se li atribueix maldat o error ja que, si no, estaria amb nosaltres) digui el que digui i faci el que faci, no falta ni un pas.

Importa molt més destacar ara que en el plantejament mateix de l’assumpte s’acostumen a donar per descomptades algunes premisses que disten de ser òbvies o evidents per si mateixes. Una és la que per aconseguir un determinat objectiu només hi ha un mitjà possible. La casuística habitual en aquests casos tendeix a servir-se pràcticament sempre del mateix tipus d’exemples: consideraria legítim torturar el criminal que es disposa a cometre una massacre si d’aquesta forma aconseguís salvar la vida de múltiples innocents? i similars. Veureu que el que queda sense qüestionar a la pregunta és la possibilitat que pugui aconseguir-se el mateix objectiu per mitjans diferents. Si tinguessin raó els que pensen que a cada fi li corresponen exclusivament uns mitjans predeterminats no s’hagués abolit la tortura en molts països, i la justícia, o fins i tot la simple prevenció del delicte, en aquells que sí l’haguessin abolit seria per complet ineficient, per posar un altre exemple a l’altura de l’anterior.

Però probablement el supòsit en el qual convingui fixar més l’atenció sigui aquell que no acostuma a problematitzar-se, és a dir, el fi mateix. En realitat, són molts els que, com Artur Mas, busquen el refugi de la inqüestionable bondat dels objectius perseguits per legitimar retroactivament els instruments fets servir. D’aquesta manera, el fi, en la seva puresa, serveix per justificar-ho tot. És més: com que es tracta precisament que el fi vessi la seva bondat sobre els mitjans, com més ideal i pur sigui aquest i, en conseqüència, més inassolible resulti, més bé durà a terme l’autèntica funció que se li ha assignat, la de proporcionar una aparent coartada ètica als presumptes mitjans, dignificant-los.

Per què els qualifico com a presumptes? Perquè acostumen a constituir en molts casos els veritables objectius que realment busquen alguns. El cas de la irrupció en l’esfera de la política de nous protagonistes ha estat, referent a això, revelador. De manera pràcticament íntegra es van donar a conèixer injuriant els vells professionals de la cosa pública i fent ostentoses declaracions sobre la falta d’ambició amb la qual arribaven. No farà falta evocar una vegada més el que va d’ahir a avui, i l’acceleradíssim trànsit des d’aquella autoproclamada innocència a la pugna pel repartiment dels càrrecs, el control de les llistes, les baralles amb les formacions afins i altres pràctiques associades a la més vetusta política, justificades ara totes elles sobre la base de la noblesa de l’horitzó últim perseguit.

Tal vegada convindria començar per descarregar de retòrica el discurs i definir amb la màxima claredat i precisió possibles els objectius que es desitja aconseguir, a fi de poder obrir un debat crític i racional sobre la millor manera d’aproximar-nos-hi. Probablement uns objectius a escala humana ajudarien a plantejar en els termes exactes les coses. Perquè, desproveïts de tota exageració utòpica, aquests ja no podrien continuar servint ni de coartada per a l’ànsia de poder d’oportunistes i ambiciosos de tot tipus, ni de justificació per a les seves pitjors pràctiques.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.