Després de la revolució política que ha tingut lloc en les elec­cions generals del 20- D, seria imaginable un acord polític per a la investidura i formació d’un nou govern a Espanya que no recollís una resposta a la qüestió social i al flagell de la corrupció? Sens dubte, no. Semblantment, qualsevol acord per a la nova legislatura que no prevegi una resposta a la qüestió catalana seria un exercici de pur funambulisme polític.

Malgrat això, mentre les dues primeres qüestions són damunt la taula dels negociadors d’aquest acord, la tercera no sembla ni tan sols figurar en l’agenda de la negociació. És més, uns i altres la utilitzen com a coartada per portar les aigües de l’acord al seu particular molí. Però si finalment no entra en l’agenda, crec que no és una exageració dir que aquesta legislatura naixeria amputada.

Hi ha tres problemes fonamentals que la nova legislatura ha d’abordar si no vol frustrar les il·lusions de la re­volució de les urnes del 20- D. El primer és, sens dubte, la qüestió social: l’ atur, la pobresa creixent (especialment de nens, joves i dones) i la desigualtat. Adam va assenyalar que “cap societat no pot prosperar si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats”. Hem d’a­plicar-nos aquesta mà­xima. El segon és la qüestió política de la corrupció. En part és l’escuma provocada per les aigües agitades de l’eufòria econòmica immo­biliària i de l’excés de capitalisme concessional que tenim. Però ara cal aclarir aquestes aigües. El tercer problema és la qüestió catalana.

Al llarg d’aquests últims anys he pogut sentir en boca de molts líders que la qüestió catalana és el principal problema polític d’ Espanya. Però, si és així, per què fins ara cap govern central no ha tingut la valentia de donar una resposta a aquesta qüestió? Hi ha dues raons.

La primera té a veure amb la diferent manera de definir el problema català. El nucli bàsic és l’aspiració a un millor autogovern i a un finançament sufi­cient per cobrir els serveis fonamentals que presta la Generalitat, així com per afrontar les inversions necessàries per al creixement econòmic. Aquesta aspiració és compartida per més del 80% dels catalans. Tot i això, moltes vegades el pro­blema català s’identifica únicament amb aquella part de votants que pensen que el millor camí per a aquest autogovern ­només pot venir per la via de la indepen­dència.

La segona raó té a veure amb la dificultat per pensar la possibilitat real de la independència. La major part dels polítics espanyols no creu que la independència sigui possible. Per això la seva resposta es limita a una aplicació restrictiva de la llei, la utilització de la via judicial i, en el seu cas, l’amenaça penal. És un error. De fet, la sort que han tingut els independentistes és que els altres no han donat credibilitat al que estan fent.

En una ocasió, referint-se a la ceguesa de les elits per veure el que estava passant als anys vint, John Maynard Keynes va assenyalar que “mai no passa l’imprevist, sinó el no pensat”. Amb la independència de Catalunya pot succeir el mateix. A força de no creure-hi, un dia els no creients es poden trobar que unes eleccions a Catalunya donin un resultat en vots que ja faci impossible negar aquesta possibilitat.

L’única manera de contenir l’ avanç del sentiment independentista és donant resposta al malestar existent. Cal fer un pas endavant. Aquesta resposta pot ser de màxims (una llei de claredat a la cana­denca o un referèndum a l’escocesa) o de mínims (atendre les aspiracions a un ­millor autogovern i finançament, compatibles amb l’ encaix a Espanya). Però s’ha de produir.

La falta de resposta és el que ha empès una part del catalanisme i també del na­cionalisme no sobiranista cap a les aigües de la independència. No ­deixa de ser curiós observar com els grans partits espanyols han tingut cura de no molestar els nacionalistes bascos i navarresos però no han tingut objecció a frustrar, i fins i tot humiliar, les aspiracions catalanes. Cal tornar a portar el catalanisme i el nacionalisme català a la vida política espanyola. Convé a tothom. També a la resta d’autonomies de règim comú (totes menys la basca i la navarresa) que des de la de­mocràcia s’han vist bene­­fi­ciades en la millora de les ­seves competències i del seu finançament per l’empenta catalana cap a un millor ­autogovern.

Els negociadors del pacte d’investidura han de tenir en compte aquella observació de George Orwell quan va ­assenyalar que “veure el que es té al davant exigeix una lluita constant”. La qüestió cata­lana n’és un exemple clar. Només atrevint-se a pensar l’impensable es podrà evitar.