• El 56% dels electors de Podem no vol que el seu partit voti contra la investidura de Sánchez

Harold Wilson, un premier laborista dels 60, va dir que una setmana és molt temps en política. Pretendre doncs saber avui si divendres Pedro Sánchez serà investit és un exercici arriscat.

Els espanyols han tret molta força al bipartidisme imperfecte instaurat el 1977 i avui al Congrés hi ha quatre grups estatals potents (més de 40 diputats) i quatre més de territorials (ERC, CDC, PNB i Compromís). I com que el més gran –el PP– té 123 diputats i la majoria absoluta és de 176, és inevitable que la investidura –exclosa la gran coalició– ha de ser fruit d’un pacte entre un mínim de tres partits que per força tindran ideologies diferents i hauran competit amb duresa en les passades eleccions. No és anormal en molts països europeus.

Més complicat. No hi ha majoria de dretes possible perquè PP i C’s sumen només 163 escons. Ni d’esquerres perquè PSOE, Podem, Compromís i IU arriben a un màxim de 161. Podrien arribar als 170 sumant-hi ERC, però avui aquesta formació (no la de Carod del 2004 que volia negociar un Estatut) és totalment incompatible amb el PSOE.

El dictamen numèric és doncs alambinat: un pacte de centreesquerra nucleat pel PSOE i obert a la seva dreta (C’s), al centre (PNB i Coalició Canària) i a l’esquerra (IU, Compromís i Podem). Sánchez va avançar amb certa rapidesa en la negociació amb C’s, IU, PNB i Compromís, però Podem per asseure’s va posar dues condicions prèvies de difícil acceptació: una vicepresidència «expansiva» per a Pablo Iglesias i l’exclusió de C’s. Encara que sense Albert Rivera el govern resultant de la investidura –si sortia– quedava condemnat a una confrontació total esquerra-dreta que no podia portar a res comestible.

I el punt final –fins avui– és que el veto a C’s ha portat a la ruptura amb Podem que ha arrossegat IU i Compromís. Així –llevat sorpresa– a la primera votació de dimecres Sánchez tindrà entre 130 i 137 vots i l’oposició variada del PP (123), Podem (65) i ERC-CDC (17) sumarà un mínim de 205. Sánchez en sortirà derrotat.

I no ho té fàcil a la segona perquè necessitarà més vots favorables que contraris. Encara que és presumible que entre la primera i la segona de divendres hi haurà molt trànsit negociador. Rivera busca l’abstenció del PP. Serà impossible perquè Rajoy voldrà intentar la seva última carta. ¿Anar a eleccions? Considera que amb aquest Parlament està mort i que unes noves eleccions són tota una incògnita. No ho ha fet bé des del 20-D i a més a més li han esclatat més casos de corrupció, però creu que si s’escampa el temor al desordre i augmenta la por a Podem (les astracanades d’Iglesias hi poden ajudar), potser tornarà a ser una altra vegada l’últim i únic refugi de l’estabilitat.

LES ENQUESTES

Per la seva banda, el PSOE treballarà Compromís, IU i amb prioritat Podem. Només amb la seva abstenció Sánchez se’n pot sortir. Els socialistes creuen que avui Iglesias té decidit el no però que hi ha dues dades que poden alterar l’equació. Una, l’opinió pública. Dues, que les vuit raons amb les quals Podem justifica la seva actitud són interpretables i negociables.

Després del 20-D es va creure que unes noves eleccions afavoririen la bipolarització entre les opcions més enfrontades (PP i Podem), però les poques enquestes que s’han portat a terme indiquen el contrari. Tant la d’El Mundo de diumenge 21 com la d’El Confidencial de divendres 26 diuen tres coses. Una, el PP baixa uns dos punts en benefici del més dialogant Rivera. Dues, Podem no puja sinó que retrocedeix una mica. Tres, el PSOE té una molt lleugera tendència a l’alça i millora la imatge de Sánchez.

Sembla com si la ciutadania premiés l’esforç de consens per formar Govern. Ho confirma l’enquesta de José Juan Toharia a El País. El març de l’any passat Toharia va predir el mapa a quatre. Irrompia no només Podem (que ja ho va fer a les eleccions europees del 2014) sinó també C’s, que va treure dos diputats quan el PP creia que el perill li vindria per la dreta de Vox, que es va quedar sense cap escó.

Ara la seva última enquesta (El País de dijous) diu coses que sorprenen. Una, que ni més ni menys que el 50% dels votants del PP (davant del 45%) pensen que el seu partit s’hauria d’abstenir per facilitar la investidura de Sánchez. Dues, que aquest desig de governabilitat encara és més acusat en els electors de Podem, ja que el 56% s’inclinen per l’abstenció mentre que el 39% desitgen el vot en contra. La diputada de Podem Irene Montero, més ocurrent que Iglesias, va dir: «Avui ha sortit del forn un pacte a la taronja». Als seus electors el guisat no els repel·leix.

Sí, segurament els seus electors castigarien el PP i Podem si forcessin la celebració d’unes noves eleccions. Però si Sánchez no és investit divendres encara queden dos mesos per negociar. I si una setmana és –Wilson dixit– molt temps, dos mesos… ¿Podem –es pregunten a Ferraz– pot contrariar la meitat dels seus fent fracassar juntament amb el PP a la segona votació el candidat socialista? ¿El PP –pensa Rivera– pot anar a noves eleccions quan el 40% dels seus electors (contra el 56%) creu que el temps de Rajoy ja ha passat i la corrupció esclata a Madrid i a València?