Fa quatre setmanes vaig dir que Pedro Sánchez anava a totes. Ja té l’encàrrec del Rei per intentar la investidura i potser és el moment de comentar dos llibres recents –‘Los españoles’, de Gabriel Magalhaes, i ‘Los puentes rotos’, de Manuel Milián Mestre— que des d’experiències vitals molt diferents aborden el gran fracàs de la legislatura passada, el creixent cisma entre Catalunya i Espanya.

Magalhaes és un portuguès que per la professió d’enginyer del seu pare va viure de petit a Espanya –Euskadi i Ourense– i que després va ensenyar literatura portuguesa a Salamanca. El llibre és un encàrrec de Clara Pastor, que dirigeix Elba, una petita i inquieta editorial. Magalhaes s’aproxima a Espanya unint la literatura i l’art amb una mirada penetrant. Parteix de Cervantes Velázquez i aterra en l’actual crisi política i moral.

Les memòries de Manuel Milián Mestre són tot al contrari. És un relat apassionat d’una llarga vida política bolcada en l’intent frustrat d’inserir un catalanisme prudent en la dreta espanyola. Repassa com un jove i inquiet periodista es converteix –amb l’actiu empresari Josep Maria Santacreu per allà– en un dels principals punts de suport de Manuel Fraga, el ministre de Franco que volia construir des del Règim un partit d’ordre i de centre (més o menys). I aporta llum sobre l’evolució i les batalles de Reforma Democràtica, Aliança Popular i Partit Popular, partits dels quals Milián Mestre es considera –amb raó– fundador fins i tot des d’abans que existissin. Des de 1970.

Dir que totes les autonomies són iguals és una falsedat.

Com quan Oliveira Salazar proclamava que Angola era part de Portugal

Magalhaes –del qual la fundació Joan Maragall acaba de publicar un altre llibre sobre espiritualitat– ens dissecciona amb afecte, però també amb afilat bisturí. La característica d’Espanya (la seva força i debilitat) és la gran tensió interna. Després de la guerra civil era un país desprestigiat i pobre i a Franco se’l veia “com un carnisser de la història”. Avui és una nació democràtica i apreciada. El canvi va començar quan el franquisme dels anys 60 va apostar pel capitalisme occidental: “Una nació amb el candau de la dictadura es va obrir… i es va transfigurar, fins al punt que el dictador semblava un amable vellet al país que governava… després se’l va enterrar com si no hagués passat res: el ‘desarrollismo’ va ser l’assegurança de vida del Valle de los Caídos”. La primera transició va ser, doncs, obra de l’Opus amb el famós pla d’estabilització i els informes de l’FMI i el Banc Mundial.

La democràcia va suposar un profund canvi i va ser un encert ajuntar modernització política i llibertats amb capitalisme occidental. Felipe González va confirmar aquest rumb amb gran lucidesa i així “Espanya es va convertir en una nació potent a punt d’entrar en l’elit dels més rics… va ser l’encís hispànic dels anys 90 amb l’Expo de Sevilla i els Jocs de Barcelona… Per això quan Aznar va arribar al poder es va sentir una mica com Felip II, una cosa que li pot passar a un senyor baixet que porta talons i bigoti”. Tres breus apunts tan originals com polèmics de FrancoFelipe Aznar.

LA RESURRECCIÓ DEL QUE ÉS ANTIC

Però el capitalisme global (amb la irrupció de la Xina) va substituir al món el capitalisme occidental a finals del primer decenni d’aquest segle i aquell El Dorado hispànic va entrar en crisi. “La màquina espanyola va grinyolar i segueix grinyolant… formes violentes d’exclusió van ressorgir i la diversitat cultural va tornar a esquerdar la vida política”. Podem, el sobiranisme català o la contundent tossuderia del PP no són res de nou, sinó més aviat resurrecció de coses antigues.

El dictador Oliveira Salazar es va entestar que Angola i Moçambic també eren Portugal. Era una gran mentida i va acabar malament. La falsedat espanyola és proclamar que totes les autonomies són iguals. “Pot sonar bé però no es correspon amb els fets…n’hi ha unes que tenen una llengua pròpia i una història multisecular…i voler que aquests variats trens circulin per la mateixa via amb destinació a la mateixa estació és imposar al país un lent i progressiu patiment col·lectiu… Quan una nació s’encastella en una mentida, val més treure’s la màscara amb rapidesa. S’ha de prendre la Bastilla d’aquesta mentida”.

Hi ha autonomies més denses a les quals s’ha de reconèixer un estatut especial: “Entre la mentida de l’independentisme i la del nacionalisme carpetovetònic, aquesta seria la bisectriu per al complicat angle ibèric”.

El fundador del PP va aprovar

el ‘sí’ de Milián Mestre a l’Estatut del 2006 pel “mal menor”

No hi ha espai per a més, però la fundació La Tercera Via hauria de regalar dos exemplars a Carles Puigdemont i a Mariano Rajoy, que ara diu que té l’agenda lliure. Magalhaes no és catalanista, però ausculta bé.

I ara parlem de Milián, que en 551 pàgines explica moltes coses, entre altres la seva frustració pels ponts trencats. Els pactes del Majestic entre un Pujol que, a diferència de Mas, sabia rondar Madrid, i un Aznar que depenia de CiU, van donar a llum la millor legislatura de la democràcia. Després la supèrbia de les majories absolutes –el 2000 amb Aznar i el 2008 amb Rajoy— ens han portat a una situació insospitada que enerva Milián, admirador del realisme de Tarradellas. I explica una cosa reveladora, Manuel Fraga el va felicitar quan li va dir que “pel mal menor” votaria l’Estatut del 2006. És una bomba atòmica sobre Génova.

Al final, el menyspreu al PP català de la direcció de Madrid ha forçat Milián a tirar l’esponja. El PP ha perdut un militant incòmode, els espanyols han guanyat un testimoni revelador.