Aquesta setmana comprovarem com la situació política espanyola i la catalana segueixen irremissiblement connectades encara que molts senyals i declaracions apuntin al contrari. Per un costat, tot està centrat en l’acord PSOE-C’s, que si bé no sembla tenir gaire recorregut a curt termini, obliga tothom a decantar-se en termes d’abstenció o vot en contra. I aquí es van emetent senyals i marcant possibles camins fins al 5 de març definitiu. En el pacte, la gran absència és Catalunya, però aquesta absència clamorosa en comptes de demostrar la insignificança del tema, posa en relleu la seva posició central. ¿Incloure’l, si o no? ¿Què dir, què proposar? Millor silenciar amb referències genèriques a igualtat i possible i indefinida reforma. ¿Com es pot anar més enllà quan gairebé 30 vots de diputats catalans depenen de què es digui, i quan això afecta tot l’arc parlamentari?.

A Catalunya, la majoria va dient que «nosaltres, al nostre tema», seguint impertorbables el full de ruta del 9-N (encara que no se sàpiga gaire bé què vol dir seguir-lo), però, mentrestant, miren de reüll el que passa a les Corts. Per primera vegada en democràcia, els que sempre estaven papallonejant a veure què aconseguien en els moments d’investidura, es mostren ara desdenyosos i aparentment indiferents. Desconnectats. I són altres, els intrusos d’En Comú Podem, els que defensen la necessitat que qualsevol pacte d’investidura i de govern incorpori el reconeixement de la plurinacionalitat i un referèndum.

No hi ha front espanyol ni front català. Hi ha esquerdes i escletxes arreu. Ningú està segur d’on és i què dirà demà. S’aparenta indiferència i fredor. Es parla de Constitució per un costat i de desconnexió per l’altre. Tots saben que acabaran havent de connectar i constituir.