Una setmana després de les generals del 20- D vaig escriure l’anàlisi “Podem: nego”, en la qual negava la premissa major del moviment de Pablo Iglesias: les tècniques del relat polític són noves, però no així el seu rerefons ideològic. La nova política que pregona està tocada pel populisme: respostes senzilles a problemes complexos. I, més enllà del relat, el nucli dur de la seva ideologia es basa en la vella lògica leninista –l’enemic a batre és la socialdemocràcia– i en la teoria gramsciana de l’hegemonia: la conquesta del poder exigeix una etapa de guerra de posició per aconseguir la direcció moral i cultural de la societat.

Em ratifico en aquest diagnòstic una vegada llegit el document Un país para la gente. Bases políticas para un gobierno estable y con garantías, sobretot el capítol sobre les “correccions urgents” en l’estructura de l’ Estat i, dins d’aquest capítol, les competències que assumeix la “ Vicepresidència per a la defensa dels drets socials”. Les crítiques de les associacions de jutges i fiscals han obligat Podem a suprimir la condició que els alts càrrecs del poder judicial estiguin “compromesos amb el programa del Govern del Canvi”, però aquesta esmena no rectifica el caràcter intervencionista del document. No diré pas que postuli una “involució democràtica”, com alerten els seus crítics, però sí que menysté la democràcia liberal i respon a l’imperatiu del centralisme democràtic: sacrificar dosis de llibertat en nom de l’eficàcia del procés revolucionari.

S’entén, des d’aquesta lògica, que la primera funció que s’atribueix la vicepresidència de drets socials sigui el comandament del CIS, el CNI i el BOE (estudis, servei d’intel·ligència i nomenaments). El text enumera 79 alts càrrecs que han de tenir el seu vistiplau ideològic. Econòmics i fiscals: governador del Banc d’Espanya, presidents de les autoritats reguladores, director de l’Agència Tributària… Justícia: membres del TC, vocals del CGPJ, fiscal general de l’ Estat… Seguretat: directors de la Policia i de la Guàrdia Civil, comissari en cap de la UDEF, director del CNI, cap d’Estat Major de l’ Exèrcit… Educació, investigació i cultura: president del CSIC, director de l’ Institut Cervantes… Els anomenats“sectors estratègics” : president del consell de RTVE, director de l’ens públic, president de la CMT… Càrrecs diplomàtics: representant permanent davant la UE, ambaixador a Washington… I “altres responsabilitats”: president del Consell d’Estat, secretari d’Estat de Comunicació…

Deixo al bon criteri del lector aquesta relació exhaustiva d’alts càrrecs i les àrees en les quals s’agrupen, on es barregen naps i cols. Tanmateix, és coherent amb aquella lògica leninista que va resumir el 1920 Fernando de los Ríos en la seva entrevista amb Lenin a Moscou. “Llibertat per a què?”, li va preguntar el líder soviètic davant la seva defensa d’un socialisme reformista, respectuós del marc de la democràcia liberal. “Llibertat per ser lliures”, va respondre el professor de dret polític, deixeble de la Institución Libre de Enseñanza. Aquesta continua sent avui l’única línia vermella que no pot traspassar Pedro Sánchez.