• L’únic canvi possible exigeix una difícil suma del PSOE amb Albert Rivera i Pablo Iglesias

Una vegada passades les eleccions, els partits volen governar. És lògic. El Partit Popular vol continuar a la Moncloa, li costa pensar en una Espanya en la qual no mani i ha quedat primer amb 123 diputats.     

El problema és que no té majoria. Està molt lluny de la majoria absoluta (176 escons) i amb l’únic soci possible però dubtós (Ciutadans) només suma 163 diputats. I no hi ha cap altre aliat a la vista. És cert, una gran coalició tindria àmplia majoria, però no hi ha hàbit de cooperació, sinó de buscar ensorrar el rival entre els dos grans partits. A més, això no és Alemanya i (tret d’una gran emergència) deixar a Podem el monopoli de l’oposició no és convenient per al sistema, la democràcia amb economia social de mercat en la qual (amb tots els inconvenients) viu Europa. A Grècia això va conduir a la victòria de Syriza i al desastre posterior.

Per evitar noves eleccions tindria cabuda l’abstenció del PSOE en la investidura d’algú del PP. Però això –en què la dreta política, econòmica i mediàtica està tan entestada– per lògica només s’hauria de plantejar si Pedro Sánchez fracassés en el seu objectiu d’articular un pacte d’investidura de canvi. L’aritmètica parlamentària li dóna aquest dret i em va fer riure l’article d’un simpatitzant del PP que sempre ataca els socialistes. Es titulava: Salvar el PSOE i el remei era l’abstenció en la sessió d’investidura de Mariano Rajoy. ¡Una mica de serietat, per favor!

Tot i que és cert que no serà fàcil aquest pacte d’investidura per al canvi. I que té riscos. Les tesis simplistes –Pablo Iglesias n’és el màxim exponent– exigeixen un Govern de coalició PSOE-Podem-IU. Però això és aritmèticament gairebé impossible i políticament inviable. Ajuntant els tres partits són 161 diputats davant de 163 del Partit Popular i Ciutadans. No surt. És clar que si el PNB (que és de centre i no d’esquerra) hi votés a favor serien 166. Aleshores podria funcionar en segona votació sempre que CiU i ERC s’abstinguessin.

L’aritmètica és complicada (gairebé una fantasia), però com que a més els dos grans assumptes són la negociació amb Brussel·les sobre l’economia i la reforma constitucional per desbloquejar el contenciós amb Catalunya, un Govern exclusiu d’esquerres seria inoperatiu i crearia una gran frustració. 

Sense el PP, que té majoria absoluta al Senat, i sense Ciutadans, no hi ha ni matemàticament ni políticament reforma de la Constitució que valgui.

Però Pedro Sánchez proposa una altra cosa: un pacte d’investidura –no pas un Govern– amb Ciutadans i Podem. ¿Són incompatibles els liberals i la versió hispànica del comunisme postcomunista? Potser, però és l’única possibilitat real de canvi. Aritmèticament sumaria 199 diputats, molt per sobre de la majoria absoluta. I políticament, la presència de Ciutadans faria que no fos percebut com un Govern radicalment enfrontat a la dreta. Hi hauria més chance, però no pas seguretat, d’arribar a acords amb el PP per a la reforma constitucional. 

En l’àmbit econòmic es podria fer una revisió seriosa del quadrienni passat que no impliqués una ruptura total, cosa impossible, per una altra part, per la pertinença a l’euro que ningú (ni Podem després de l’experiència de la Syriza grega) vol abandonar.

Albert Rivera va dir ahir amb compte que «per legislar» no és incompatible amb Iglesias. És un pas. Iglesias insisteix, d’entrada, a negar-se a un pacte amb el PSOE i Ciutadans. El líder de Podem ve a dir que qui molt vol sumar (des de Ciutadans fins a Podem) poc podrà collar (no farà política progressista). El que passa és que qui no sumi no podrà ser comptat absolutament per a res. Perquè la suma no surt i Espanya ha votat amb més voluntat de protesta després dels temps passats i ànsia de canvi que no pas amb fe en els dogmes de manual.