• La queixa d’Álvarez és l’exponent de la submissió dels sindicats catalans al discurs nacionalista

Visiblement emocionat després de conèixer el resultat de l’ajustada votació, Josep Maria Álvarez va declarar diumenge passat la matinada que era «la primera vegada a Espanya que la catalanofòbia no ha guanyat» i que la UGT és «la primera organització estatal on la catalanofòbia no funciona». Unes apreciacions que, primer, són falses, ja que dóna a entendre que és el primer català que accedeix al lideratge d’una entitat a nivell espanyol, oblidant-se per exemple que ara mateix Juan Rosell presideix la patronal CEOE. La llista de catalans que són o han sigut dirigents associatius espanyols seria molt llarga. Segon, l’al·lusió a la catalanofòbia és greu i, no obstant, no ha merescut per la seva part més concreció quan ha sigut preguntat posteriorment. Perquè una de dues: o el nou líder ugetista té raó i, efectivament, hi va haver catalanofòbia en el 42è congrés confederal, o aquesta sorprenent valoració de la seva victòria revela el perjudicial argument que tenia pensat utilitzar en cas de derrota. ¿A què es referia quan va afirmar que havia «sentit la catalanofòbia» i «interpel·lat» per ella al final del procés electoral? ¿Hi va haver aversió d’una part dels congressistes cap a la seva persona per ser català o estem davant d’una qüestió diferent, de naturalesa estrictament política?

El cert és que no ha aportat cap prova d’aquesta suposada catalanofòbia. Álvarez és un veterà dirigent sindical que va arribar a Catalunya amb 19 anys provinent d’Astúries i que ha dirigit la UGT catalana durant 26 anys. Va ser el candidat que va reunir més avals i partia com a clar favorit per accedir a la cúspide de la direcció confederal. Si la seva candidatura va ser qüestionada en l’últim moment és únicament per qüestions que no tenen res a veure amb el rebuig primari la catalanitat, excepte que Álvarez busqués reinventar el terme quan la victòria semblava escapar-se-li de les mans i sense importar-li enverinar encara més el debat identitari a Espanya. Les dificultats davant l’ajustada votació que el va enfrontar de matinada a Miguel Ángel Cilleros tenien una única procedència: el seu suport a l’autodeterminació de Catalunya i la participació de la UGT catalana en actes de l’ANC i Òmnium Cultural, incloent la seva presència en les manifestacions de la Diada del 2013 i el 2014, amb un inequívoc objectiu secessionista. La prova de la seva excel·lent sintonia amb el separatisme és que tant CDC com ERC han saludat efusivament l’elecció del nou líder sindical.

No obstant, considerant l’afinat oportunisme demostrat per Álvarez al capdvant del sindicat català el més probable és que el sobiranisme hagi perdut un aliat. Ara, com a secretari general de la UGT, tot aquest flirteig a favor d’un referèndum ja no té sentit, i les seves prioritats a Madrid seran unes altres, des de resoldre els problemes organitzatius del sindicat fins aconseguir tenir un paper en la política espanyola. Els seus desmentiments d’última hora així ho acrediten. Al ser atacat la vigília del congrés pel secretari general sortint, Cándido Méndez, en una maniobra per altra banda precipitada i grollera, Álvarez es va desmarcar de l’autodeterminació i va sostenir que el dret a decidir és una altra cosa, negant les hemeroteques, on en síntesi afirmava que si Catalunya no aconsegueix una altra relació amb Espanya l’alternativa d’anar-se’n és possible. Davant l’envestida de Méndez, va córrer a fer seva la resolució del comitè confederal del 2014 i va emfatitzar tant com va poder que la seva posició era plenament coincident amb la d’UGT: promoure una reforma constitucional cap a l’Estat federal.

De la mateixa manera es va expressar Ignacio Fernández Toxo, líder de CCOO, en la sessió de clausura del congrés ugetista quan va abordar la qüestió territorial. No obstant, a Catalunya cap dels dos sindicats ha sigut capaç de defensar l’aposta federal davant l’onada nacionalpopulista que ha sacsejat la societat catalana des del 2012. El cas d’Álvarez és l’exponent d’un mal que ha afectat el conjunt del sindicalisme català: la submissió al discurs nacionalista des de temps del pujolisme, que l’ha deixat desarmat davant el secessionisme insolidari i supremacista. En les eleccions del 27-S, ni UGT ni CCOO a Catalunya van ser capaços de traslladar les possibles conseqüències que per als treballadors tindria la hipòtesi de la secessió que Junts pel Sí i la CUP van posar a sobre de la taula. En el debat sobre què passaria amb les pensions i la caixa única de la Seguretat Social, els sindicats catalans van estar completament absents. Un sindicalisme perdut i confús s’ha convertit en una altra de les baules febles de l’esquerra a Catalunya. La desafortunada al·lusió d’Álvarez a la catalanofòbia davant d’una victòria final incerta subratlla sobretot l’enorme irresponsabilitat d’algú que estava disposat a recórrer a la demagògia per justificar la seva derrota.