Deu anys de l’Estatut. El 30 de març del 2006 el ple del Congrés dels Diputats va aprovar el tercer Estatut d’Autonomia de Catalunya. Setanta dies després era ratificat en referèndum pels electors catalans i, quatre anys més tard, després d’un procés bizantí, tortuós i guerriller, el Tribunal Constitucional li retallava les ales. Una sentència de to hostil que va provocar una gran inflamació política a Catalunya, al vestíbul de la crisi econòmica. El tercer Estatut defineix una dècada de crisi política. José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern d’ Espanya entre el 2004 i el 2011, ha acceptat una entrevista amb La Vanguardia per parlar d’aquests deu anys.

Es penedeix d’haver premut la tecla Estatut?

No. En absolut. L’Estatut del 2006 va ser per a Catalunya una gran oportunitat més que un gran problema. És més, penso que la sortida a l’actual laberint passa per tornar al punt de sortida. Cal anar sempre a l’origen dels problemes. I a l’origen hi ha la sentència del Tribunal Constitucional i la reacció a aquesta sentència. Més d’una vegada vaig afirmar que no m’agradava la sentència. No vaig compartir el to. Quan es va dictar (28 de juny del 2010) ja estàvem en un temps difícil, amb la crisi a sobre. Tot era advers i alguns van veure l’ocasió per fer un salt, el salt al no-res, ja que en això consisteix la proposta independentista.

No es penedeix d’aquella afirmació en un míting del PSC a Barcelona: “Donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”? S’ha atribuït aquesta frase a un col·laborador seu.

El que diu algú li pertany, encara que porti papers preparats. Vaig guanyar les eleccions del 2004, vam fer l’Estatut i vam tenir un resultat espectacular a Catalunya el 2008. La societat catalana va reconèixer l’esforç del meu govern. Els fets demostren que jo vaig defensar l’Estatut fins als límits de la Constitució, i, segons el Tribunal Constitucional, fins i tot més enllà. Quan vaig pronunciar aquesta frase no em referia a un Estatut no constitucional.

 En aquesta història, qui va ser primer, l’ou o la gallina? Pasqual Maragall o José Luis Rodríguez Zapatero?

Va ser una confluència de voluntats. Hi ha un factor clau per entendre els esdeveniments a Catalunya. Pasqual Maragall hauria d’haver governat la primera vegada que va guanyar en vots a CiU (1999-2003). A Jordi Pujol li van sobrar quatre anys i Maragall hauria d’haver arribat quatre anys abans. Això va fer que la proposta de Maragall sobre l’Estatut fos molt ambiciosa, governant Aznar. Aznar i el seu clima polític. Situació propícia per a les tensions i l’alimentació dels extrems.

Però vostè va convertir la revisió i l’ampliació de l’autonomia de Catalunya en un dels eixos centrals del seu programa.

El meu projecte polític del 2004 recollia una comprensió de l’ Espanya plural i un intent que Catalunya tingués un nou escenari, en un moment de forta tensió amb el Govern Aznar. Un nou Estatut i una reforma de la Constitució –de vegades s’oblida aquest últim punt–, per a la qual vaig encarregar un informe del Consell d’Estat el 2006. Una reforma que va ser rebutjada pel Partit Popular, també. L’Estatut hauria d’haver anat en paral·lel amb la reforma constitucional. Permeti’m un suggeriment…

Quin?

Suggereixo rellegir les actes del ple de presa en consideració del nou Estatut (novembre del 2005) perquè allà hi ha algunes de les claus del procés. Allà, des de la tribuna del Congrés, Artur Mas va dir solemnement que no hi ­havia segones intencions, que aquell era el seu text, el seu projecte i el seu objectiu: més autogovern, més reconeixement i una millora fiscal. No un pas previ a l’independentisme. He de dir que no vaig veure mai Artur Mas com un independentista. No el vaig veure mai més catalanista que Pasqual Maragall.

Què va pactar amb Artur Mas en aquelles reunions secretes al palau de la Moncloa?

Hi va haver tres qüestions de fons. La primera, la nació. La solució era bona. El Parlament de Catalunya declarava Catalunya com a nació i l’Estatut ho recollia al preàmbul com una declaració de respecte, buscant en l’articulat un encaix amb el terme nacionalitat, present a la Constitució. Em semblava un equilibri molt raonable. Va ser una proposta d’ Artur Mas i la vaig acceptar. Subratllo que no vaig veure mai Mas com un independentista. La segona qüestió era la fiscal. Una possible agència tributària catalana. També vam arribar a acords satisfactoris. També hi va haver acord sobre la llengua. I tots dos també vam coincidir que l’acord havia de ser ampli i compartit pel màxim de forces polítiques possible. Una cosa que no vam aconseguir malgrat el moment Piqué.

Li va demanar Mas el cap de Pasqual Maragall?

No. En cap cas. La sortida de Maragall de l’escena política la tardor del 2006 no va tenir res a veure amb les meves converses amb Mas. El que sí que és veritat és que la reedició del govern tripartit català, amb José Montilla a la presidència, va ser un factor de radicalització de Convergència.

Vostè va ser contrari a aquell segon tripartit.

No exactament. M’hauria agradat una fórmula de govern amb CiU. Estava a favor d’una gran concertació catalana que donés continuïtat a l’entesa PSC-CiU en l’afer de l’Estatut. Miri, les coses haurien anat d’una altra manera si Josep Antoni Duran Lleida hagués estat el successor de Jordi Pujol i si el catalanisme polític hagués decidit estar a la governació d’ Espanya. Aznar ho va intentar i CiU va dubtar. Jo també vaig fer una aproximació durant la meva segona legislatura. Tothom sap que Duran Lleida hauria estat un bon ministre d’Exteriors, però les condicions no es van donar. Felipe González també ho va intentar en el seu moment.

El moment Piqué?

Josep Piqué, llavors president del Partit Popular a Catalunya, estava disposat al diàleg, però el van frenar. Miri, jo tinc molt de respecte a Mariano Rajoy, però seria molt saludable que un dia digués si es penedeix o no d’haver encapçalat una oposició tan dura a l’Estatut de Catalunya. Vaig tenir diverses converses amb Rajoy sobre diferents qüestions –les lleis civils, que ens van distanciar, el diàleg amb ETA…– i en el tema on sempre li vaig veure una actitud menys flexible va ser el de Catalunya i l’Estatut. Era inflexible quan se li plantejava una visió plural d’ Espanya i el reconeixement de les comunitats nacionals, un terme que es va debatre molt com a alternativa, suggerit per Fran Caamaño (exsecretari d’ Estat i exministre de Justícia), que a Pasqual Maragall li semblava força bé. Aquesta fórmula és possible. I amb una reforma de la Constitució hi ha marge….

M’està ensenyant la seva pedra filosofal? Catalunya, comunitat nacional?

Això és el que es va estudiar aleshores. Jo sóc partidari d’una fórmula que pugui generar acord, i si aquest concepte crea acord… El reconeixement és fonamental. És clau. Reconeixement de la identitat de Catalunya. Respecte a aquesta identitat. Aquest respecte es podria traduir en un “dret a compartir”, que em sembla bastant més avançat que el “dret a decidir”.

Maragall, culpable. Deu anys després aquesta és la lectura dels esdeveniments que sembla haver-se imposat a l’interior del Partit Socialista Obrer Espanyol.

No, no, no hi estic d’acord. Em sembla injust. Sota les coordenades del govern Aznar, la societat catalana tenia la necessitat de fer un salt endavant i Maragall ho va expressar en el seu projecte polític. Hi va haver un problema tàctic: el PSC es va posar al davant i Convergència no volia quedar-se enrere en relació amb la proposta de Maragall. De tota manera voldria tornar a la reflexió de fons.

Vol tornar al laberint?

Cal tornar al punt de partida. Cal tornar a l’Estatut del 2006 i convidar a la reflexió el Partit Popular i els que no eren independentistes i ara diuen que ho són.

ERC era independentista i vostè hi va pactar.

Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van ser persones amb qui vaig tenir diàleg. Els respecto i els tinc molt d’afecte. Eren independentistes? Eren romàntics de l’independentisme. Recordo una conversa molt a fons amb Carod-Rovira en què vaig insistir que gent d’esquerres com ells havia d’estar en el compromís de construir una Espanya moderna, progressista i avançada. Jo sempre vaig veure en Esquerra una ànima sensible en el destí col·lectiu d’ Espanya.

El Tribunal Constitucional és veritablement la peça clau d’a­questa història. La presidenta de l’ Alt Tribunal durant la tramitació de l’Estatut, María Emilia Casas, va estar a l’altura de les circumstàncies?

El Tribunal Constitucional es va veure sotmès a totes les tensions possibles. Vaig viure amb la presidenta Casas aquell temps i sé que va tenir grans dificultats. La lliçó fonamental és que hem de deixar de banda el Tribunal Constitucional en la resolució política dels grans problemes del país. Aquesta no és la sortida. Com tampoc no ho és la via dels referèndums decisoris, que divideixen entre el blanc i el negre. Cal arribar a acords. Construir, dialogar, acordar. La força uni­tària de la democràcia és impa­rable. No hi ha hagut mai una ­democràcia que hagi propiciat una ruptura territorial. No n’hi ha hagut cap i no n’hi haurà cap.

Quan el nou Estatut arriba a Madrid, la tardor del 2005, es produeix una gran convulsió. El PSOE baixa a les enquestes i de sobte el PP veu un flanc obert. En poques setmanes es crea un clima irrespirable. Ho recordo bé. En aquell moment tan delicat, l’entorn intel·lectual i mediàtic del PSOE s’ arronsa, s’espanta i es fa enrere. Van deixar sol l’Estatut i en certa mesura també el van deixar sol a vostè.

Aquesta sensació que vostè descriu jo la vaig tenir. És cert que hi va haver companys del Partit Socialistes que miraven l’Estatut amb prevenció, però crec que, malgrat tot, la batalla la vam guanyar. Encara que no ho sembli, algunes coses han canviat. Molta gent de la dreta espanyola m’ha dit aquests últims anys: “Tant de bo tinguéssim aquell Estatut, tant de bo ho haguéssim resolt d’una altra manera!”

Des d’aleshores s’ha produït una regressió en el PSOE. Al seu partit sembla que tinguin por d’algunes expressions. De l’ Espanya plural s’ha passat a una diluïda “ Espanya diversa”. Si un dirigent socialista parlés avui d’ Espanya com a “nació de nacions”, concepte encunyat per Anselmo Carretero, socialista castellà, un terme bastant utilitzat durant la transició, potser seria sancionat…

No crec que hi hagi una regressió. Hi ha un debat permanent. El PSOE va donar suport a l’Estatut. I el PSOE continua sent l’únic partit capaç de tenir una síntesi vertebradora d’ Espanya. Les forces polítiques estatals han de donar una resposta a Catalunya. Ha de tornar la política a Catalunya. No hi ha política en l’independentisme. L’independentisme no­més és un manifest.