La situació és o sembla que és aquesta: o pacte del PSOE i Podem amb suport explícit dels nacionalistes, o eleccions generals. Altres possibilitats, com l’acord ­entre Rajoy, Sánchez i Rivera en l’últim minut, pertanyen al gènere del miracle, que no és freqüent en política. L’acceptació d’aquesta realitat fa que tots els partits estiguin preparant la campanya, ­encara que ho neguin. Fins i tot els socialistes, encara que el seu secretari general continuï buscant desesperadament el suport de Pablo Iglesias, fins al punt de demanar-lo a Tsipras. Fins i tot el Partit Popular, que veu a les urnes l’única possibilitat de continuar en el Govern central. Per aquesta raó tot s’ha tornat electoralisme, que és la “malaltia infantil” de la democràcia.

I en aquest clima, més enllà de les estratègies i els postureigs, com ara es diu, ja resulta difícil distingir on comença la tàctica partidista i on, les qüestions d’ Estat. Per exemple, en el conflicte institu­cional declarat per l’exigència del poder legislatiu de controlar l’ executiu. En fer-ho, el Congrés no fa més que complir la seva funció constitucional. Però, amb el Govern central en funcions, i amb la seva iniciativa molt limitada, són lícits els dubtes sobre la intenció última, sobre la imparcialitat del president del Congrés i sobre el tarannà del Govern central, que no només no es deixa controlar, sinó que Morenés quan va deixar plantada la comissió de Defensa es va negar a donar informació a la Cambra.

Aquest episodi, que mai no se’ns hagués ocorregut que pogués passar, no és més que un avís de com seran els pròxims temps polítics: de lluita ferotge pel poder, però no només en l’aspecte clàssic de guanyar el Govern central. El legis­latiu vol dominar l’ executiu, i l’ executiu, el legislatiu. La dreta vol imposar-se com a única garant del benestar. Els partits d’esquerra pugnen per la primacia. Els nacionalismes veuen un clima per reclamar el dret a decidir. Els pactes són difícils, potser impossibles, perquè ningú no vol cedir.

I una mica de tot això ha sortit en els partits nous. Ningú no pot discutir a Pablo Iglesias el dret a fer cessar el secretari d’organització, si l’organització està mal gestionada. Però com que l’ambient és de conquesta del poder, es va entendre com un intent de domini absolut del partit i ho va entendre, sobretot, el senyor Errejón. Aquesta serà la imatge d’ Igle­sias durant cert temps, alimentada pels que volen que es debiliti per forçar el pacte amb Sánchez i pels qui augmenten aquesta debilitat per liquidar un adversari. I a Ciutadans el volen fer víctima de la seva pròpia bondat. Se la juga amb el pacte amb el PSOE davant el seu electorat conservador. Però, sobretot, hi ha en marxa una operació per treure-li el capital ètic acumulat per la seva ideologia del pacte.

Anotades aquestes circumstàncies dels dos partits nous, té sentit una pregunta: si hi ha eleccions, tornarem al bipartidisme? Les enquestes diuen que no. Podem i Ciutadans continuen sent els partits que pugen. Però a la Moncloa no només estan ficats en campanya. Estan convençuts que tot aquest embolic juga a ­favor seu.