• Reclamar la consulta ja no ajuda a aconseguir que el rebuig espanyol augmenti la xifra d’independentistes

Ja que l’independentisme ha tocat sostre, busca fórmules per recular sense deixar d’avançar. Recular per reclutar més gent. Avançar per no frustrar els convençuts. Ja que anar endavant i endarrere alhora contravé fins i tot les estranyes lleis de la quàntica (no les de la política, encara més rares), i atès que el referèndum, el famós referèndum és un artefacte polivalent, d’enorme potència conceptual, majoritari, contundent i alhora prou ambigu, el tenim un altre cop al primer pla. La seva funció principal, bloquejar les posicions. En una trinxera, el defensen sense ombra de defalliment els que, segons els resultats de les últimes eleccions, el perdrien. A l’altra, el rebutgen, genèticament ofesos, els que el guanyarien. Paradoxa tan evident com obviada a banda i banda.

Una consulta autoritzada sobre el futur polític significaria el reconeixement de la personalitat política diferenciada de Catalunya, és a dir, de la realitat. Però reclamar-la no ajuda ni a aconseguir que el rebuig espanyol continuï incrementant el nombre d’independentistes catalans. En aquest aspecte, que és el crucial, el que compta, la factoria no dóna per més. El combustible que hi continua posant Madrid ja no fa girar la maquineta catalana de fer independentistes.

Cap Lenin del sobiranisme ho especifica, cap Rasputin admet la llicència, però és evident que la fórmula màgica escollida per esquivar el fracàs de l’independentisme consisteix a recular sense deixar d’avançar. D’aquí les fanfàrries de les comissions parlamentàries de la desconnexió; d’aquí, la inamobilitat del full de ruta; d’aquí la proclama del 2017 com a data clau, quan fins i tot els més crèduls, que tampoc són beneits, saben que, malgrat les trompeteries, el 2017 no passarà gran cosa que s’assembli al final del procés.

Posats a no recular gaire, convé recordar que l’objectiu compartit de la majoria de catalans consisteix a disposar de la clau de la caixa i prou poder polític per administrar-se. L’Estat propi pot ser idoni sense ser independent, encara que no sigui ideal. Si es fa bé, un procés constituent participatiu pot ajudar a dibuixar un projecte polític compartit i majoritari. L’oportunitat hi és. Hi ha gent de primera implicada. Al final, es podria votar en unes eleccions com a part comuna de diversos programes. No seria el famós referèndum sobre la independència però es podria guanyar. Significaria molt.

Mentrestant, estem sotmesos a l’statu quo, imposat des de Madrid per un conjunt de forces que a Catalunya són minoritàries. Per si fos poc, la desaparició de les terceres vies converteix el camp polític en el joc del full de paper doblegat i pintat de blau i vermell que, manipulat per dits infantils, alternava entre dues opcions: cel, infern, cel, infern… El cel de la independència, l’infern de l’statu quo.

Si volem ser grandets, l’objectiu compartit és acostar-nos al paradís, encara que no hi ingressem d’un bot ni de de quatre grapes. ¡Potser comença a ser hora d’invocar una majoria independentista circumstancial, no finalista, com a fórmula per deixar d’empitjorar dins l’statu quo, això que no hem parat de fer al llarg dels últims anys. Sense que, en paral·lel al dit procés constituent, no es formuli un independentisme provisional, la majoria en vots és un somni. Algú hauria d’esgrimir la palanca de la independència com a instrument per desencallar el procés. Algú amb força i valor polítics hauria d’explicitar que la independència només fóra l’objectiu final si, un cop assolida la majoria en vots, no hi hagués cap alternativa satisfactòria. Mentre l’única alternativa a la independència sigui quedar-nos com estem ens quedarem com estem, a un pas d’una majoria sempre a tocar però que mai no acaba d’arribar.

Fins i tot en aquest cas, o sobretot en aquest cas, el sobiranisme no ha valorat com li convé que la reforma de la Constitució espanyola és una oportunitat, no diré d’or, però sí molt millor del que sembla. ¿I si, en el referèndum posterior, que tampoc fóra el famós referèndum, Catalunya vota no? Per als partits més centralistes, C’s i PP, el risc fóra enorme. Fins i tot per al PSOE l’aventura podria acabar malament. Tinguem en compte que si CDC, ERC o els comuns no fessin campanya a favor, com a mínim d’un dels tres, molt probablement guanyaria el no. Tinguem en compte que, amb la reforma avui previsible, les tres forces polítiques esmentades farien campanya pel no. ¿Estaríem doncs a favor d’aquest altre referèndum? ¿Hi estem en contra? ¿O preferim treure els gegants a passejar deu minuts al dia mentre esperem que soni el flabiol?