• Convergència està sumida en una crisi d’identitat. Creixen les dificultats per conciliar els interessos del partit, en plena refundació, amb els del Govern, supeditat al pacte amb ERC i a la dependència de la CUP

Deia Santiago Carrillo que en política el penediment no existeix: “T’equivoques o l’encertes, però no t’has de penedir”. De vegades sembla que a Artur Mas li pesi haver renunciat a la presidència de la Generalitat perquè el seu partit continués al poder. A Convergència es continua parlant del “president” per referir-se a Mas i no a Carles Puigdemont. I ell encara no ha expressat al seu entorn què desitja ser de gran, més enllà d’admetre que segones parts de la mateixa pel·lícula no són bones. En alguns moments sembla que el temps fa feina i que la seva empremta es dilueix a favor del nou president. En d’altres, Mas fa l’efecte de voler revenja i rescabalar-se amb un bany d’urnes davant els cupaires que van presumir d’enviar-lo “a la paperera de la història”.

La figura de Mas passa per una crisi d’identitat que supura pel partit, s’estén al grup parlamentari i acaba afectant el Govern. Mentre l’expresident modera les seves expressions perquè la nova Convergència competeixi al difícil mercat electoral, rebutja una declaració unilateral d’independència i alerta que abans cal superar el 50% dels vots, el seu successor declara en la premsa internacional que la secessió es pot aconseguir sense l’acord de Madrid. Mentre el Govern, per la seva composició i suports parlamentaris, vira a l’esquerra, a Convergència la confusió ideològica no podria ser més gran: Mas advoca per un partit que inclogui des de socialistes (per exemple, ex del PSC) a liberals, al mateix temps que abomina Esquerra i la CUP. Tal és la desorientació que els convergents remeten a l’enquesta realitzada als militants sobre les més diverses qüestions socials, econòmiques i fins i tot morals. Una cosa semblant a un programa a la carta. Però no sempre el gust dels afiliats a un partit es desenvolupa d’acord amb les inclinacions de la societat o el benestar públic.

La dificultat per conciliar els interessos de CDC i del Govern són cada vegada més grans. Puigdemont i bona part de la nova generació de convergents que copa amb força els càrrecs intermedis de l’administració catalana són d’un tarannà més aviat liberal, que casa malament amb els actuals pactes de govern. L’argamassa és la defensa de la independència de Catalunya. Per això, el full de ruta pactat amb ERC prossegueix sense excessius contratemps interns, però les frontisses grinyolen al Parlament quan sorgeixen qüestions d’un altre caire. Llavors, la pilota es llança com més lluny millor. Així va passar amb el projecte Barcelona World, que Puigdemont va derivar una consulta ciutadana per eludir la fricció amb els seus socis, o ara amb la proposta per eliminar la subvenció a les escoles que segreguen els alumnes per sexe, que s’ha deixat per quan expirin els convenis actuals… el 2020.

Dos mesos i mig després de la presa de possessió de Puigdemont, el Govern transita al ralentí, tenallat pel temor de les dissensions, mentre que el grup parlamentari de Junts pel Sí comença a donar senyals d’esquerda. La prova de foc seran els pressupostos, un encàrrec enverinat per a Oriol Junqueras. Les possibilitats que la CUP els doni suport són ínfimes, però el Govern ho haurà d’intentar i, per tant, vendre que els números reflecteixen un espectacular gir a l’esquerra. Si Mas ja es va haver d’empassar el gripau d’un sac de nous impostos perquè els republicans donessin el seu suport als últims pressupostos –alguns no es van arribar a aplicar, encallats al Constitucional, i d’altres han donat una recaptació molt baixa–, caldrà veure què es pot oferir a la CUP per intentar convence’ls que donin suport als comptes per a aquest any.

En el camp de batalla l’estratègia remet tota planificació més enllà de l’abast del canó, el radi de foc del qual és matèria per a la tàctica. Des de fa diversos anys, la política catalana evoluciona pel terreny del tacticisme. L’últim cop va ser la decisió de Mas de retirar-se en un moviment a la desesperada les conseqüències de la qual comencen a pesar. L’expresident volia guanyar temps amb un govern provisional perquè pogués emergir un partit que impugni la identitat heretada, encara que de moment no se n’entreveu la nova personalitat. Només les eleccions que culminaran el parèntesi dels 18 mesos marcats –ara ja 16– dirimiran si Mas la va encertar o no. I no hi haurà lloc per penediments.