Quan dos socis que se senten estafats, només se citen al jutjat. Quan dos parents s’enemisten per raons d’herència, no es troben a l’hora del vermut. I doncs, per què s’han reunit el president de la Generalitat i el secretari general del PSOE, si abans de començar ja sabien que no podien arribar a cap acord substancial?

Hi ha, en primer lloc, l’interès objectiu per part de Convergència i PSOE d’explorar les possibilitats de geometria va­riable (ahir en parlava magníficament l’amic Rafael Jorba). Convergència està fent un gir subtil, gairebé florentí: vol continuar sent el que és, però voldria tornar a actuar com actuava. Tornar a fer truita espanyola sense trencar l’ou de la independència. Pel que fa al PSOE, no pot deixar morir d’anèmia el PSC. No, potser, per amor a la tercera via del PSC, sinó perquè pren consciència d’un fet: el PSOE no recuperarà mai l’hegemonia a Espanya amb un PSC raquític: inevitablement li ha de permetre una transfusió de sang catalanista. Per descomptat, aquests moviments d’exploració de la geometria variable exciten els rivals respectius. ERC i la CUP marcaran Convergència molt de prop: mentre treballi per trencar amb ells l’ou de la independència és improvable que li deixin cuinar truita espanyola. D’una manera semblant actua el PP: tibant la corda espanyolista de C’s, soci formal del PSOE, per tal de deixar Pedro Sánchez lligat de mans i peus. Sense marge, la transfusió de sang al PSC es fa impossible.

Més enllà d’aquests replecs tàctics, hi ha la qüestió de fons: el diagnòstic del que passa a Catalunya. Sense diagnòstic compartit és difícil posar-se d’acord amb les solucions. Durant el seu intent d’investidura, Sánchez es va referir al procés independentista com un “conflicto de convivencia”. Tothom que conegui la ­realitat catalana sap que això no és veritat. Hi ha discussió i tensió política, a Catalunya (també entre amics i familiars), però la tensió no es pot descriure com un conflicte de convivència. Ara mateix hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes que no pas entre les dues Catalunyes. Puigdemont s’ha queixat d’aquesta etiqueta demonitzadora i el fet és que Sánchez ja la va abandonar a la part final del seu debat d’investidura. Encara no ha parlat de política, però si ja han conversat sobre les paraules que descriuen el problema vol dir que s’han començat a enfrontar al seu nucli emocional. Serà molt difícil trobar un desllorigador al repte polític que el sobiranisme català planteja a Espanya, però, si s’elimina el verí del llenguatge, potser el problema podria situar-se en fase britànica: objectivant al màxim el component polític i assecant tant com es pugui el component més perillós: l’emocional.

Des d’aquest punt de vista, potser ­benintencionat, crec que es pot descriure el comportament de Puigdemont i Sánchez com de “descompressor”. No se n’ha tret cap avenç polític, però s’hi entrelluca un guany. Ibi semper est victoria ubi concordia est, deien els vells romans. La victòria és sempre allà on hi ha la concòrdia.