Deu anys en la vida d’un individu constitueixen un període de temps considerable, en la vida d’un país no són més que un tancar i obrir d’ulls. Fa deu anys s’aprovava l’Estatut de Catalunya. Naixia amb la voluntat d’inaugurar una etapa en què Catalunya se sentiria a gust amb el seu nou vestit, per més que la seva confecció havia resultat més feixuga i penosa del que es podia haver imaginat. Però el que es va obrir va ser la caixa dels trons. José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas havien tancat el text tots dos sols, sense comptar amb Pasqual Maragall. El convergent, llavors cap de l’o­posició, confessava la seva satisfacció: “No puc ocultar el meu goig. (…) Preteníem una gran operació per a Catalunya i una gran operació d’ Estat sense renunciar a allò que som, i aprofundir en un progrés col·lectiu”. La història es comporta de vegades com un pèndol.

Aquell Estatut, avui tan injuriat, va ser enaltit pel gruix central de la política catalana, llavors representat per CiU i el PSC. El text és vigent majoritàriament, si bé la seva referència va quedar emmetzinada per la sentència del Tribunal Constitucional. Molts punts del seu contingut podrien aplicar-se sense cap restricció, més enllà de la voluntat dels governants (des del consorci tributari a la disposició addicional sobre inversions, passant per les beques, la llei electoral o les vegueries…), però uns jutges van esmenar el vot popular i aquest pecat fa minvar sense remei la legitimitat de l’Estatut del 2006.

Deu anys després, Zapatero advoca pel retorn a l’original (un cop “ ribotejat” pel Congrés dels Diputats) com a clau per sortir del “laberint” català. L’expresident afegeix que Catalunya podria definir-se com a “comunitat nacional”, en un nou subterfugi semàntic per eludir discussions més aferrissades, similar al que es va fer servir en l’elaboració de la Constitució, que distingeix entre ­na­cionalitats i regions. El concepte de “comunitat nacional” seria fàcilment digerible per als socialistes andalusos, que al seu Estatut ja es declaren “realitat nacional”, ja que no suposaria un reconei­xement de Catalunya com a subjecte ­polític amb ­sobirania pròpia i, per tant, capacitat per convocar un referèndum d’independència.

Amb diferents matisos, el PSOE, el PP i Ciutadans emmarquen les sortides al conflicte català en la posada en marxa de reformes legislatives, siguin de més o menys envergadura. Però només Podem ha plantejat la possibilitat d’un referèndum a l’escocesa. Tot i això, atesa l’actual fragmentació política, que possiblement es mantindria en cas de noves eleccions, és difícil que Pablo Iglesias pugui imposar les seves tesis. Tot això suposant que realment les vulgui imposar en aquest punt. En les escasses negociacions entre el PSOE i Podem, aquesta última formació no va posar el referèndum de Catalunya sobre la taula en cap moment. El seu referent a Catalunya, En Comú Podem, ha fet d’aquesta reclamació un eix del seu programa de manera contundent, però inconcreta a l’hora de formular com s’hauria de realitzar aquesta consulta. D’altra banda, caldria veure quina seria la seva posició si es posés en marxa una veritable reforma constitucional.

Deu anys després de la “gran operació d’ Estat” que, com apuntava Mas, va pretendre ser l’Estatut, Catalunya viu immersa en una aferrissada discussió entre partidaris i contraris a la independència. És un dels reptes més importants que té d’ara endavant la política espanyola i qualsevol solució que s’intenti abordar haurà de comptar amb Convergència. Malgrat que el seu vigor ha anat declinant, la deriva d’aquest partit cap a l’independentisme ha estat un factor determinant per a la puixança d’aquest sentiment en la societat catalana. Davant l’evident impossibilitat de declarar unilateralment la independència d’aquí 15 mesos, Convergència prova de desaccelerar el seu discurs i tornar al referèndum com a prioritat, però no podrà anar gaire més enllà, ja que és difícil que la seva competència amb Esquerra li permeti més flexibilitat negociadora amb qualsevol govern central que es configuri. La història es comporta de vegades com un pèndol, però falta saber si el de la societat catalana està finalitzant el seu oscil·lant recorregut d’anada o encara li queda un tros. Que poc que hem avançat en deu anys.