• Hi ha un respecte escrupolós a la legalitat per part de l’independentisme per justificar les subvencions a les escoles d’elit que segreguen per sexe

En vigílies de la festivitat de Sant Josep, amb la Setmana Santa a les portes, el Parlament de Catalunya va ser escenari d’un debat quasi teològic. Es tractava de decidir si es retirava o no la subvenció a les escoles religioses catòliques que segreguen els seus alumnes per sexes. Es tracta d’una quinzena d’escoles, vinculades majoritàriament a l’Opus Dei, que suposen una partida anual d’uns 30 milions d’euros per als Pressupostos de la Generalitat.

La proposta presentada per Catalunya Sí que es Pot posava a prova la resistència de l’engranatge de Junts pel Sí. Fins fa dues setmanes, republicans i convergents havien votat sempre de forma oposada —segons la vella tradició dreta-esquerra— davant aquesta qüestió. No obstant això, la dinàmica es va trencar ara i es va evidenciar que per a Esquerra la resolució d’acabar amb la discriminació d’alumnes per sexes ha de deixar-se per a quan arribi la independència.

Els republicans van justificar el seu vot amb l’argument que la Llei Wert ha blindat molt bé aquests concerts i que hi ha escasses possibilitats si es presenta un recurs davant el Constitucional. No deixa de ser paradoxal que preocupi tant el que dirà l’Alt Tribunal i que, amb prou feines 24 hores després, s’engegui la ponència parlamentària per avançar cap a la desconnexió tributària de Catalunya. Gran contrast sens dubte: desobeir tributàriament per seguir pagant religiosament els concerts a les escoles de l’Opus Dei?

ERC, filla de l’obrerisme, un polsim de maçoneria i un molt de laïcisme, sembla haver entrat de ple al món de la teologia de Lleó XIII i Pius IX. És un univers ric en matisos, però estrany per a una esquerra contra la qual va ser concebuda. Nascuda de l’antimodernisme, aquesta línia de pensament papal abunda en la idea que el món llegat per la revolució francesa és una catàstrofe completa. El que era realment bo era la cristiandat: l’aliança entre el tron i l’altar, l’encens i l’espasa. Per tant, si el món busca remei i salvació ha de buscar virtuts cristianes, no caure en el paganisme. Han de restablir-se les doctrines que comporten la tornada a l’ordre i “la tutela de la veritable llibertat”, subratlla l’encíclica Libertas quan descriu el que denomina “tesi”. No obstant això, allà on les llibertats modernes estiguin vigents, com sobreviure en un fangar i en un desordre tan immensos? Doncs com a bons cristians, utilitzant les llibertats per fer el bé i amb l’obligació de sentir “d’elles el mateix que l’Església sent”, afegeix l’infal·lible redactor de l’encíclica amb aversió manifesta.

Els republicans han optat doncs per posar-se en mans de Lleó XIII i actuar com a bons cristians en situació d’hipòtesi (legalitat espanyola), a l’espera d’arribar a la tesi (la independència) i a la consegüent restauració de l’harmonia. És una estranya deriva teològica que porta a Esquerra a navegar amb companyies rares. Aquí hi ha els vots del PP i els de Convergència, amb qui es van associar, per corroborar-ho. Hi ha un respecte escrupolós a la legalitat per part de l’independentisme hegemònic i majoritari —Junts pel Sí— per justificar les subvencions a les escoles d’elit que segreguen per sexe. No passa el mateix amb les lleis de desconnexió de procés constituent, seguretat social i hisenda pública que ja han començat el seu camí.

Per intentar salvar el que li quedi d’ànima carbonària, Esquerra i quatre independents —que no representen cap grup parlamentari conegut— van presentar una proposta de resolució per no renovar els concerts quan vencin els terminis dels actuals: l’any 2020. Per llavors, no obstant això, tot estarà resolt. Des de juny del 2017, Catalunya estarà en el concert de les nacions i la independència s’haurà encarregat —com a llei natural— de posar les coses al seu lloc. Ni classes, ni sexe, ni altres contradiccions del vell i espanyol món existiran. L’harmonia imperarà en el que antany havia estat un entranyable i contradictori racó d’Espanya.