La Generalitat de Catalunya està molt endeutada. És cert. En percentatge sobre el seu PIB assoleix el 32,7%. Altres autonomies tenen una relació pitjor. La Comunitat Valenciana presenta el 38,4% de deute sobre el seu PIB. I Castella-la Manxa el 35,3%.

Són comunitats que han estat governades per diferents governs. Catalunya ha arribat a aquest percentatge, passant els 70.000 milions d’euros de deute, sota un Executiu de CiU, amb Artur Mas, i ara amb un de Junts pel Sí.

Abans, va governar el tripartit d’esquerres que encapçalava el PSC. El deute, no obstant, s’ha accelerat en els últims set anys, coincidint amb la crisi econòmica. A València ha governat el PP, i a Castella-la Manxa el PSOE, i en els últims anys el PP. Totes tenen un problema seriós, i és que no reben un finançament d’acord amb els serveis que presten.

Una altra cosa, no menor, és que algunes hagin gestionat malament. A Catalunya s’han de qüestionar no únicament les despeses dedicades a la causa independentista, sinó inversions dubtoses o apostes per hospitals que, tal vegada, no eren necessaris.

Això sense comptar amb tres grans obres d’enormes dimensions aprovades a l’últim govern de Jordi Pujol, a finals de 2003: la Ciutat de la Justícia, la Línia 9 del Metre, i el Canal Segarra Garrigues. Les coses s’han de recordar. I també és cert que en només dos anys, amb l’inici de la crisi econòmica, l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP), producte de la bombolla immobiliària, va caure en 3.000 milions. Tenir aquests ingressos o no tenir-los suposa una diferència.

Amb tots aquests matisos, si s’observen altres comunitats s’aprecien enormes distàncies. El País Basc només té el 14,1% de deute sobre el seu PIB. Gaudeix del concert econòmic. I Madrid només presenta el 12,6%. Els experts assenyalen que la Comunitat de Madrid es beneficia de les inversions de l’Estat, que són de tots, però es concentren a Madrid, amb el que el govern autonòmic es veu alliberat. En qualsevol cas, també és important la gestió que ha realitzat el govern del PP, més decantat cap a posicions liberals.

Ara, la Generalitat de Catalunya tracta de negociar amb el Govern en funcions del PP. El conseller d’Economia, Oriol Junqueras, cerca amb el ministre Cristóbal Montoro un acord que li proporcioni liquiditat, per superar les “tensions de tresoreria”, és a dir, la falta de diners per pagar les despeses corrents.

És lògic que el Govern central tracti d’arreglar la situació. No és un problema de Catalunya, que també, sinó fonamentalment del Regne d’Espanya, que es financia als mercats internacionals. Es pot i s’ha de carregar contra les autonomies –hi ha raons si la gestió no és correcta–. Però Catalunya no entrarà en fallida, perquè no és un estat. És el Regne d’Espanya el que pot tenir un problema gran si determinades autonomies, amb un pes específic en l’economia conjunta d’Espanya, no poden pagar les seves despeses del dia a dia, o el salari als seus funcionaris.

Junqueras ha vist aquesta fissura, encara que ho hagi volgut tergiversar a favor seu. El conseller d’Economia es va equivocar, quan, en una entrevista en The Financial Times, va jugar amb la possibilitat de que els creditors del deute espanyol poguessin pressionar a favor de la independència de Catalunya, perquè després del repartiment del deute entre Espanya i un suposat país català independent, podien preferir dos interlocutors a un “no fiable”.

Però si a Junqueras se li ha de reclamar lleialtat institucional, al Govern central també. Una altra cosa és el futur que se li vulgui donar a les autonomies, si podran o no finançar-se de nou als mercats internacionals. I això és el que estarà en joc amb el proper Executiu, que se segueix negociant.