• Enterrar l’aposta federal, considerar-la una utopia, és l’opció dels nacionalistes de tots costats

Més del quaranta per cent de la població mundial viu en federacions. La major part de la gent que viu en democràcia ho fa en federacions. Algunes de les democràcies més grans i estables són federals: Estats Units, Canadà, Alemanya, Brasil, Índia, Austràlia o Mèxic.

La paraula federalisme ve del llatí. És la suma de foedus (pacte) i fides (confiança). És un acord d’unió entre diverses entitats territorials que comparteixen un govern a molts nivells i amb el màxim autogovern legislen i gestionen les competències que han acordat mitjançant la seva Constitució. Moltes federacions van sorgir com a resultat de la suma d’entitats territorials que estaven separades, com el cas dels Estats Units. En d’altres casos, com el de Bèlgica, la federació va sorgir a partir d’estats unitaris que van adoptar estructures federals.

L’objectiu de les federacions és assolir el benestar de tothom. El nacionalisme te tendència a interessar-se només pels seus. El federalisme té en compte la pluriidentitat de les persones i la pluralitat que caracteritza totes les ciutadanies. Com deia la filòsofa Hannah Arendt, «Tots els éssers humans som plurals; només els totalitarismes han desitjat que fóssim idèntics».

A partir de la primera meitat del segle XX, l’Europa federal ha estat el somni de moltes generacions, com a forma de lluita contra les divisions i tragèdies que han afectat el continent durant segles.

Espanya ha avançat des de la fi de la dictadura en l’autogovern de les seves comunitats autònomes. Algunes tenen més competències que alguns estats federals. Manca, però, un govern compartit a tots els nivells, que prengui les decisions de forma mancomunada i no per imposició central. Un Senat convertit en una càmera territorial amb respecte i exercici de la pluralitat de llengües. Unes regles de finançament i inversió territorial clares i transparents que promoguin l’equitat i l’eficàcia i que tinguin en compte el principi d’ordinalitat i els canvis demogràfics de la població. Una cultura federal de cooperació i no de confrontació entre comunitats autònomes. Un reconeixement de la diversitat cultural i lingüística en el conjunt de l’Estat.

L’Estat-nació està obsolet per afrontar els grans reptes del segle XXI com la desigualtat, el canvi climàtic o la inestabilitat financera dels mercats internacionals. El nacionalisme està obsolet. Els ens nacionals existeixen però no serveixen per construir societats més justes, solidàries. Afirmar que Espanya és un país plurinacional és constatar allò que ja sabíem. Afirmar que la solució federal és impossible és pretendre condemnar Catalunya, Espanya i Europa al fracàs.

Si només es pretén guanyar vots, eleccions, prebendes econòmiques o laborals, fomentar la divisió i excitar baixes passions, el nacionalisme és l’eina perfecta. Si es vol construir societats dialogants, que avancin juntes cap al millor món possible i desitjable, l’aposta més encertada és el federalisme.

La gran preocupació dels pares de la Constitució americana Alexander Hamilton i James Madison, i també de Pi i Margall, va ser defensar la doble o triple lleialtat a la terra pròpia i a les d’altres nacions o territoris federats i preservar la llibertat i l’autogovern de les unitats federades, evitant que mai no hi hagi cap dominació de les majories sobre les minories. La llibertat com a no dominació ha estat la tesi de la filosofia política de l’irlandès Philip Pettit, és la fórmula que es practica en la majoria d’estats federals i és la que desitgem per a Espanya i per a Europa.

El federalisme no es tan sols una forma d’organitzar la convivència política i institucional, sinó que també es una forma de cultura en la qual domina el respecte a l’altre, el diàleg, la capacitat de negociar, l’empatia i la solidaritat. Precisament en les negociacions actuals per al debat d’investidura es posarà de manifest qui presenta i exerceix actituds federals i qui pensa encara en la via jeràrquica per controlar les societats. La regeneració democràtica passa pel canvi federal.

Que hI Hagi molta gent que s’oposi al federalisme -a Catalunya i Espanya- és, precisament, per culpa d’un nacionalisme mal entès i pitjor practicat. Enterrar el federalisme, considerar-lo una utopia, és l’opció dels nacionalistes de totes bandes. Brandar-lo com la millor proposta per articular la convivència i la gestió justa i solidària dels interessos, il·lusions i drets de catalans, espanyols, europeus i ciutadans del món és no només possible, sinó imprescindible. Es el camí de l’esperança i de la il·lusió per avançar construint ponts i aliances i enderrocant fronteres.

Vicepresidenta de Federalistes d’Esquerres.

Firma també l’article Siscu Baiges.