La política espanyola es troba immersa en el debat d’investidura del candidat Sánchez. Discursos previsibles; desenllaç esperat. El pacte signat entre PSOE i Ciutadans no ha prosperat. El Govern de coalició haurà d’esperar.

Sostinc, des de fa setmanes, que més enllà de la calculada escenificació electoral, protagonitzada pel PSOE i la resta de partits, la convocatòria d’eleccions dependrà de les previsions electorals que llancin les enquestes en les properes setmanes. Singularment, Podem observarà vacilante l’escenari, però els partits en lliça estaran subjectes a tal servitud.

Comprovarem com la cacareada nova política guarda una estreta relació amb els vells hàbits electorals. No per vells, menys raonables. S’abstindrà Podem en una propera votació si les seves expectatives minven, significativament. Si fos així –i amb arguments ad hoc de rància política- Sánchez podria convertir-se en el proper President i capdavanter d’una coalició de Govern entre PSOE i Ciutadans, amb l’abstenció d’Iglesias .

És sabut que la política espanyola manca de la cultura de coalició necessària per regir la destinació de la Nació. Però s’acabarà acceptant que, amb investidura o amb noves eleccions, un Govern de tal naturalesa és inevitable. Gens que hagués de sorprendre’ns –doncs, independentment, que un Govern de coalició només és eficaç si és forta i estable- la política espanyola, per aquesta raó, cada vegada més, s’assemblarà a l’europea. En la Unió Europea, l’acord, després de molt esforç negociador, esdevé una benedicció.

Parlar de coalició de Govern és un lloc comú a Catalunya. L’experiència del Govern Tripartit, en el període 2003 – 2010, amb dos Governs presidits, respectivament, pels presidents Maragall i Montilla, va deixar un inquietant balanç de clarobscurs.

Van aparèixer amb rotunditat les dificultats pròpies d’un Govern de coalició, fràgilment assemblat entorn dos objectius polítics bàsics. En primer lloc, que no governés el partit que va guanyar les eleccions i, en segon, l’exercici del poder mitjançant un pacte polític excessivament feble. Recordem estupefactes les reiterades incompatibilitats entre els partits que formaven Govern i entre els partits i el President de torn.

Van ser cridaneres les discrepàncies entre ERC i PSC i entre tots dos i ICV. I, més que cridaneres, sorprenents, les reaccions que, amb freqüència, posaven en qüestió el lideratge de Maragall, primer i Montilla, després. La ciutadania va assistir atònita als efectes letals d’una política de col·lisió, més que a una de coalició. L’acció de govern va ser, metafòricament, comparada al Dragon Khan de la fira i, els seus efectes polítics van ser, francament, controvertits.

Fallava, per ventura, la forma de coalició a causa de la seva naturalesa o, més aviat, les constants desavinences es devien a inconciliables interessis partidaris de curt i mig termini? El lector que recorda la història podrà jutjar, però va haver-hi molt d’ambdues qüestions.

La combinació de la fràgil naturalesa del pacte i l’exaltació dels interessos de partit va llançar un balanç clarament negatiu per a la ciutadania. Es va traduir en una formidable derrota dels partits de la coalició i en una victòria rotunda del partit que, durant aquests anys, va liderar l’oposició.

Avui, ens trobem davant una fórmula de Govern semblada a aquella, amb protagonistes que, només en part, han canviat.Junts pel Sí, expressió electoral i organitzativa de CDC i ERC, governa el país sota la presidència de Puigdemont -candidat sorpresa en l’últim sospir gràcies al pacte in extremis signat amb la CUP.

Caldrà estar atents al fet que el Govern de coalició no es converteixi, en un futur proper, en un de col·lisió. Hi ha suficients raons per creure que això pot succeir en els propers mesos. El programa de Junts pel Sí és en bona mesura un pacte contra les tradicions polítiques que han encarnat Convergència i ERC, singularment el primer.

El programa acordat té l’antecedent primordial en l’experiència viscuda al Parlament català, del Pacte d’Estabilitat 2013 – 2014. Allí es va cimentar la base programàtica de Junts pel Sí i va implicar un gir de CDC cap a l’esquerra –a causa de les imposicions a les quals, objectivament, obligava la crisi i, subjectivament, reclamava ERC. Avui aquest programa és la carn i sang del nou Govern.

Aquesta acció concertada és avui possible, gràcies al pacte explícit de les dues formacions entorn de l’objectiu comú superior de la independència de Catalunya. L’eventual consecució de dita objectiva fa que les diferències, que existeixen, s’atenuïn.

I, encara que un atent observador contempli les tensions subterrànies que ha provocat la formació del Govern, l’elecció d’alts càrrecs i l’adopció de les primeres decisions polítiques, l’objectiu de la independència posa en sordina el soroll de la discrepància.

Malgrat l’aparent unitat de l’acció governamental, tenim la percepció de la incipient batalla. A mesura que s’apropi el termini dels divuit mesos que el Govern s’ha donat, els desacords es manifestaran amb major cruesa.

Aquesta dinàmica contradictòria i complexa vindrà exacerbada per les tensions del pacte amb la CUP, que pateix ja les seves pròpies dificultats internes.

Crec que, en els propers mesos, l’objectiu de la independència s’allunyarà discreta, però perceptiblement, i la lluita sorda entre socis de Govern i, entre aquests i el seu soci parlamentari, no deixarà de créixer.

Sospito que observarem notables col·lisions, doncs la cultura i tradició polítiques dels tres actors en presència són molt diferents. Viurem episodis greus, més propis d’un Govern de col·lisió que un de coalició.