Tot i que del debat d’investidura de Pedro Sánchez no en va sortir un president del Govern –que d’això es tractava–, les dues jornades que es van viure al Congrés no hauran estat estèrils. Se’n poden extreure algunes conclusions:

La primera és que Pablo Iglesias ha enterrat el nonat pacte d’esquerres en calç viva. El líder de Podem va deixar clar que no té cap interès a convertir Sánchez en president del Govern espanyol. Iglesias no està disposat a desprendre’s de la retòrica enrabiada que l’ha portat als platós. Aquell to bregós el va perdre ahir. En el seu primer duel parlamentari ja va proclamar el socialista hereu del terrorisme d’ Estat. Si això són fonaments per edificar un acord, deu ser cosa de la nova política. Sánchez va fer com que no sentia aquell ultratge –d’això se’n diu empassar-se un gripau–, i encara bo, perquè Iglesias té un geni efervescent, però també la pell molt fina, i allò podria haver acabat en exhumacions històriques molt desagradables. Però això d’ahir no s’explica només com una fogonada, perquè Iglesias no va tenir inconvenient a perseverar en la bufetada. De manera va quedar ben escrit, al diari de sessions, el moment que va sepultar –qui sap fins quan– una aliança amb el PSOE. I tot això sense consultar-ho a les seves molt estimades, petonejades i abraçades confluències, amb les quals es digna a compartir engrunes del seu preciós temps mediàtic.

L’altra conclusió es resumeix en la ­imitació del “vagi-se’n, senyor Rajoy” que se li va escapar a Rivera en el més pur estil de l’aznarisme primari, que diria Miquel ­Iceta. El líder de Ciutadans es mira al ­mirall d’Adolfo Suárez i, per més que ­Iglesias es refereixi a Ciutadans com la ­taronja mecànica, ni el seu líder no cola com a busca-raons violent ni el seu ­programa sembla l’adveniment de la ­distopia que va filmar Stanley Kubrick. Però Rivera en ocasions ­pateix els espeternecs dels seus temps de passerell parlamentari ­català, quan havia d’obrir-se camí amb tres escons i la pa­raula forta i irreverent. I en un d’aquests rampells va deixar anar als populars que jubilin el seu líder.
Però no. No se li devia escapar, perquè ja diem que fa dies que dóna voltes a la idea que tot seria més senzill si Rajoy seguís els passos d’ Artur Mas –quina ironia del destí!– i fes un pas enrere o al costat, tant és. N’hi hauria prou, llavors, amb l’abstenció del PP per propiciar la gran coalició sense que a Sánchez li fes venir urticària i als seus barons un atac de principis. Rajoy de vegades fa l’efecte de ser l’entrenador a qui el president del club confirma amb tant fervor com el que té quan defensa el substitut al cap d’uns dies, però cal no oblidar que el líder del PP és un supervivent nat.

 Sánchez basteix ponts, Iglesias els di­namita, Rivera instiga el motí i Rajoy, com sempre, espera. Aquesta investidura ­fallida farà parlar molt en els pròxims dos mesos.