• Iglesias podria cedir a Sánchez el referèndum a Catalunya a canvi d’obtenir els 23 punts que va plantejar Artur Mas

D’acord. Pablo Iglesias es va referir a un assumpte d’Estat molt delicat en la primera sessió d’investidura, ja fa dues setmanes. Un assumpte del passat polític i moral del nostre país. Els Gal. Un assumpte que al seu dia fins el mateix expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va considerar gens fàcil de deplorar. No sé si amb això el líder de Podem es va treure alguna espina de sobre, ja que evidentment en té algunes de clavades. I el president del Congrés tampoc va ajudar gaire a alleujar la situació, dirigint-se a Iglesias amb un tuteig tan paternal com inoportú. Ara bé, per recordar a Pedro Sánchez que algunes companyies no li són gens propícies (i en això té una mica de raó) per veure amb claredat allò que té l’obligació de veure, sobretot si aspirava a ser president del Govern amb el seu suport, a Pablo Iglesias no li calia fer tanta sang. Era en una sessió d’investidura, el lloc i el moment idonis no per fer enemics irreconciliables, sinó per aportar solucions. (En la segona sessió de divendres, Iglesias es va contenir força més. Va optar per un to més distès, tot i que al final va mantenir inamovible la negativa a cedir els seus escons al líder socialista).

I una solució que no hauria de menysprear Iglesias, que s’hauria de repensar de cara a una nova investidura, és posar a disposició de Pedro Sánchez un dels punts estrella del programa. El referèndum per a Catalunya. Aquest punt no hauria d’obligar el líder de Podem a mantenir la seva improductiva intransigència. Aquest punt a priori és molt valuós, entre altres coses perquè reconeix que Espanya té un problema territorial greu i té voluntat de resoldre’l, però ho serà realment i servirà de molt només en la mesura que sigui per negociar un noustatu quo de Catalunya en l’encaix amb Espanya. Per negociar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya, a més del respecte mutu obligat, però també per convidar el líder socialista a reconsiderar el seu concepte d’Espanya. Que òbviament no pot ser el mateix que el que tenen el Partit Popular, Ciutadans i els barons del seu propi partit.

La qüestió és la següent. Realment Pablo Iglesias creu que en unes pròximes noves eleccions incrementarà els escons, només perquè en la matèria territorial amb què es compromet no ha cedit en res, tal com ell exigeix que cedeixi el líder socialista? Si Pablo Iglesias realment pensa això, llavors no només es guanyarà a pols que tothom el tutegi, sinó que a més pot tenir un daltabaix electoral irreversible en cas que es repeteixin els comicis al juny.

El dret de Catalunya a un referèndum no hauria de ser matèria de divisió en un possible bloc d’esquerres. De fet, no hauria de ser-ho en tot l’arc polític espanyol. Però lamentablement ho és. Avui les coses són així. I mentre siguin així, amb la inclusió d’aquest referèndum al programa de Podem, només es pot negociar perquè Catalunya obtingui més quota de poder autonòmic en matèria fiscal, cultural i lingüística. Un país al més semblant possible a un Estat però sense Estat. Sempre he pensat que el que els catalans volen no és tant la independència com un país al qual es reconegui la condició de nació, a més de sentir-se com si visquessin en un Estat. Si es vol, una cosa semblant a un Estat virtual, que és al cap i a la fi cap a al que tendeixen a constituir-se en un futur no gaire llunyà els Estats membres d’Europa.

Negociar, ja s’ha dit per activa i per passiva, és cedir. Pablo Iglesias podria cedir a Pedro Sánchez el referèndum a Catalunya a canvi d’obtenir per a Catalunya els 23 punts que va esgrimir Artur Mas al seu moment davant de Rajoy per desbloquejar el contenciós entre Catalunya i Espanya, a més de dissenyar un nou marc d’una dins de l’altra. Pablo Iglesias ha demostrat fusta de líder. Ho certifiquen aquests cinc milions de vots que va obtenir el 27 de desembre. Però Iglesias necessita alguna cosa més que demostrar que és un líder. Necessita convèncer Pedro Sánchez, no que accepti el dret a decidir a Catalunya, sinó que accepti que el primer, juntament amb l’atur i la desigualtat, és resoldre per a una generació el plet que té Espanya amb Catalunya. Esclar que si Pedro Sánchez tampoc no és capaç d’entendre això tan elemental, llavors no sé quins arguments tindran els federalistes convençuts davant de l’independentisme.

 J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.