• La fiabilitat i el pragmatisme poden ser el salvavides del PSC en aquests temps de desolació

Hi havia una vegada a Catalunya un espai polític adscrit al catalanisme socialdemòcrata avaluat en un milió de vots. Però el partit que administrava aquest capital (que creixia fins al milió i mig llarg de paperetes si es tractava d’eleccions generals) es va allunyar voluntàriament de la centralitat del catalanisme polític quan la defensa de l’autogovern es va veure superada per la reclamació del dret a decidir. Des d’aquell dia, el PSC sobreviu convocatòria rere convocatòria, agafat a mig milió de fidels. Hi ha molts ulls posats en aquest tresor abandonat a la llum del dia, encara que, potser, ja només és una llegenda.

La part més gran d’aquests vots s’han deixat captivar per l’efecte Ada Colau en les seves diferents versions del Comú combinat amb Podem. Aquests electors, decebuts pel seguidisme del PSC respecte de la posició unitarista del PSOE, se senten còmodes amb la bandera del referèndum, encara que ideològicament els dirigents d’aquesta plataforma no siguin precisament socialdemòcrates. Ni en el fons ni en la forma: pensen com els vells elitistes del PSUC i actuen com una CUP light. I fins ara el seu balanç de govern és només una promesa sustentada en la innegable atracció política de Colau. Aquests factors impulsen la hipòtesi que el traspàs dels exvotants socialistes pugui tenir un caràcter provisional, mentre avaluen la gestió dels comuns o apareix una oferta realment socialdemòcrata i sobiranista. El Moviment d’Esquerres (MES) va intentar la creació d’aquesta oferta en la pitjor conjuntura possible, en el moment àlgid de les urgències independentistes, quan la necessitat d’alinear-se amb uns o altres semblava urgent. La creació de JxS els va estalviar l’elecció entre ERC i CDC, evitant-los l’escissió. Quan es materialitzi la sortida dels partidaris de l’aliança amb els republicans, podran tornar a connectar amb el gruix dels exdirigents i militants del PSC que han seguit a l’expectativa de l’assaig al ser reticents al pacte tant amb convergents com amb republicans.

ERC VA SER la primera a temptejar el terreny abandonat pel PSC, amb la incorporació d’antics dirigents socialistes i l’acostament a MES. No obstant, la seva condició de partit independentista permet pensar que tot el que podia guanyar ja està guanyat. També la nova CDC, instal·lada en la moderació sobiranista, aspira a recrear en un sol partit l’ideal de la socioconvergència que al seu dia va ser considerada la fórmula magistral de l’estabilitat. La pretensió socialdemòcrata del nou projecte d’Artur Mas adquireix certes possibilitats d’èxit en aquest àmbit a partir de la rectificació del full de ruta de les desconnexions unilaterals. Proclamat el referèndum com a paradigma del sobiranisme possible, el maquillatge social podria ser efectiu entre exvotants del PSC, acostumats a la centralitat i pragmatisme d’un partit de govern, partidaris del dret a decidir, encara que sigui per votar no a la independència i  al federalisme al qual s’arribaria exercint el principi democràtic.

Aquesta amenaça és la que ha fet comprendre que el temps s’acaba als qui aspiren a la creació d’un partit genuïnament català, socialista, o sigui, socialdemòcrata, i sobiranista. No obstant, la diàspora dels ex-PSC no sembla suficient massa crítica per construir en solitari una oferta creïble i atractiva per als seus antics votants. D’aquí pocs anys, una nova generació de gent d’esquerres, amb partit i sense partit, s’ha fet un lloc en la crònica política. Els uns i els altres han estat buscant-se des de fa mesos sense massa èxit, encara que alguns creuen que la trobadà serà aviat.

El partit que millor coneix el tresor perdut és el mateix PSC. I no hauria de ser descartat com a candidat a lluitar per recuperar part d’aquest vot. El sisme submarí polític que el va allunyar de la majoria tendeix a amainar, segons anuncien els líders independentistes. Quan la línia del fora de joc vingui marcada pel referèndum, els socialistes catalans estaran separats només per l’afegit de la legalitat, una exigència que es pot modular. Aquest nou escenari obriria les portes, fins i tot, a un futur reagrupament de forces amb els seus excompanys.

Encara que Pedro Sánchez no pugui aconseguir el seu propòsit de formar govern -cosa que representaria un respir per al PSC com a in­ter­locutor privilegiat amb Madrid-, l’experiència institucional del partit s’està demostrant com un valor segur per a pactes d’estabilitat. El penúltim exemple es va viure a Girona amb CDC, negocien amb Colau i ja es veurà quin serà el soci elegit per ERC per salvar els pressupostos. La fiabilitat i el pragmatisme poden ser el salvavides del PSC en aquests temps de deso­lació.