Aquesta setmana, mentre a Madrid es votava un candidat a presidir el Govern d’Espanya i se certificava la fractura generacional i cultural que modifica el marc mental generat per la transició, a Catalunya hem comprovat que la majoria parlamentària independentista és més feble i més precària que no sembla. Dimecres, Junts pel Sí no va poder frenar una proposta de llei del PSC per revertir la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL). Els diputats de la CUP –que tenen un acord amb la formació governamental– van votar al costat de la resta de grups a favor de la proposta socialista i van posar en evidència que Puigdemont i els seus consellers patiran el que no està escrit per poder tirar endavant les seves polítiques. Dijous, per reblar el clau, el grup de Junts pel Sí va dividir-se davant d’una moció de la CUP –precisament– sobre la memòria col·lectiva, concretament sobre la manera d’abordar l’eventual retirada del monument franquista que commemora la batalla de l’Ebre a Tortosa, un assumpte que –més enllà d’aquest episodi– és competència de les autoritats municipals. Ha estat la primera vegada que CDC i ERC han votat diferent en aquesta legislatura, una disparitat que també ha afectat els diputats independents de la coalició ­sobiranista.

Algú del Govern Puigdemont em deia que no cal exagerar, que es tracta de situacions controlades. En el cas de la votació sobre ATLL, és sabut que Junts pel Sí va mirar de convèncer els cupaires fins al darrer moment. Aquestes peripècies traslladen a la gent –i especialment als ciutadans més interessats en la desconnexió– la idea que la discòrdia de fons dins del sobiranisme és difícil de domesticar i que tot està sempre a punt de trencar-se. No havíem quedat que hi havia una unitat mínima? Es pot permetre anar perdent votacions Junts pel Sí? Quina força tindrà un executiu que no compta amb un impuls parlamentari estable?

La discòrdia entre els que han proclamat que tenen un mateix objectiu que s’ha de materialitzar en divuit mesos alimenta el dubte entre propis i estranys. Del dubte es passa al desconcert i, en el cas de les bases sobiranistes, es pot caure fàcilment en el desànim. Són conscients d’aquesta circumstància els dirigents de Junts pel Sí i de la CUP? La responsa­bilitat és tan alta que resulta incomprensible que es voti com en el vell ordre ­autonòmic.

Sempre que em demanen de què depèn que el procés sobiranista acabi transformant la realitat juridicoterritorial d’Espanya responc que de dues coses: vots i temps. L’independentisme és el moviment més organitzat, renovador i actiu de la societat catalana, però encara no és prou fort, no ha superat el llindar legal, simbòlic i psicològic del 50%. Que els independentistes votin separats, posant per davant tot el que els enfronta, sembla una manera espectacular de perdre suports i de convocar el fracàs.