Una salutació protocol·lària. Això és tot el que ha donat de si la trobada dels presidents del Govern espanyol i de la Generalitat de Catalunya. Han somrigut, han caminat uns quants metres plegats, s’han assegut, també junts, a la cerimònia i s’han acomiadat. Fi de la trobada. No estaria malament del tot si des del 10 de gener, quan Puigdemont va ser investit president, haguessin mantingut alguna reunió o alguna conversa telefònica o s’haguessin enviat alguna carta. Però no hi ha hagut reunió, ni correspondència, ni conversa, tret que considerem com a tal la broma radiofònica que van fer al senyor Rajoy. Tampoc no estaria malament del tot si entre Catalunya i l’ Estat les coses funcionessin amb normalitat i no hi hagués problemes de relació.

Però és al revés, què he d’explicar als lectors d’aquest diari. Passa que s’acaba de posar en marxa la primera de les lleis que busca la construcció de l’Estat català. Passa que el senyor Puigdemont acaba de declarar que Catalunya pot aconseguir la independència de manera unilateral. I passa que la desconnexió, al marge de com surti finalment, és un estat d’ànim en multitud de ciutadans. I les dues personalitats, representants del mateix Estat en diferents nivells, són incapaces de mantenir una mínima conversa política o, simplement, de ­citar-se per mantenir-la. Una de dues: o són tímids i no s’atreveixen a fer el primer pas o no tenen res a dir-se.

Probablement s’ha donat un d’aquests episodis pintorescos, però freqüents en les relacions humanes, en les polítiques i en les amoroses: Puigdemont esperava que Rajoy li truqués per felicitar-lo per la investidura, Rajoy no ho va fer i el president ho va considerar una descortesia o un menyspreu. Rajoy, d’altra banda, esperava una trucada de Puigdemont; l’esperava tant que va caure en la broma radiofònica, i com que la trucada real no es va produir ara està com una reina ofesa. Ara s’ha convertit en una qüestió d’orgull i cap dels dos ja no aixeca el telèfon: Puigdemont, perquè es podria entendre com una confessió de dependència o necessitat de Madrid, i Rajoy, perquè es podria interpretar com la confessió d’ansietat, quan ha de transmetre tranquil·litat i seguretat.

Acabo d’exposar, naturalment, una tesi personal, però creïble. I, encara que no ho sigui, tenim les fotos d’ahir, que, com sempre, valen més que mil paraules: dos representants del mateix Estat, en incomunicació total; una relació que es manté en els termes estrictament obligatoris per la bona educació; una distància sideral; dos homes que són els caps visibles del problema polític més gran d’ Espanya que no tenen res a dir-se… Aquest és el retrat de la relació política Catalunya- Estat espanyol. Si con­tinua així, l’única via de comunicació que els quedarà serà, efectivament, el Tribunal Constitucional.