• Tornar a la consulta és saber-se moure encara que superar l’embolic exigeix vida intel·ligent

El president deixa patent en aquesta reveladora entrevista tant el seu caràcter realista com la gran dificultat de la seva tasca: trobar la sortida al laberint en què la sentència de l’Estatut i el programa de la dispar coalició que va guanyar les eleccions del 27-S han tancat Catalunya.
A Carles Puigdemont li agrada viatjar, albirar horitzons. Té ànima de poeta trencador però haver nascut en una família botiguera l’obliga a tocar de peus a terra. Va estudiar periodisme, es va inscriure en el partit dominant, ha sigut alcalde d’una capital emblemàtica, i –una mica per fidelitat nacionalista, per seny i bastant més per casualitat– presideix el país.
El realisme el porta a contestar dues vegades –a Ana Pastor i a Jordi Évole– que la desconnexió va començar amb el recurs del PP i la sentència de l’Estatut. I a assenyalar que Pedro Sánchez és més audaç que Rajoy a l’haver vingut a Barcelona a reunir-se amb ell per obrir un canal de negociació.
Per això quan el director d’EL PERIÓDICO, Enric Hernàndez, i Neus Tomàs li posen cruament al davant el programa de Junts pel Sí que promet «proclamar la independència» i «la desconnexió d’Espanya», contesta honradament: No hi haurà declaració unilateral d’independència en 18 mesos.
És d’alguna forma una marxa enrere que intenta pal·liar amb l’elaboració d’una angèlica teologia de l’alliberament: eleccions constituents (amb la llei electoral espanyola perquè Catalunya ha sigut incapaç de desenvolupar aquesta competència en 36 anys), elaboració posterior en el buit d’una modèlica Constitució i apoteosi final amb referèndum aprovatori…
Bé, la legalitat catalana diu que per canviar l’Estatut es requereix una majoria de dos terços del Parlament i Junts pel Sí pretén enterrar amb nocturnitat aquesta «norma pròpia». Explicació: el procés és cosa de «la gent».
Però Puigdemont torna al realisme. ¿Com es pot sortir de l’embolic? «Estem en un camí que no ha recorregut abans ningú» i al tram final tot canvia si l’Estat admet una consulta en què es podria pactar molt (data, pregunta, inclusió de l’opció tercera via, quòrum…). També canvia en funció del que pensin els tenidors del deute espanyol, o de si la Gran Bretanya surt de la UE. ¡Carai!, confessa que busca amb desesperació fugir del destret.

¿Via d’escapatòria?

El problema és, ho reconeix, que Sánchez, «més audaç que Rajoy» només contempla el referèndum de reforma de la Constitució i el següent del nou Estatut. ¿Podria ser aquesta –com agudament suggeria divendres Xavier Bru de Sala– una via d’escapatòria? Per descomptat no en 18 mesos.
Puigdemont fa un esforç voluntariós de corregir –sense abdicar ni decebre l’afició– el programa de Junts pel Sí que era ‘Alícia al país de les meravelles’. Per als independentistes, és clar. Per al 47,8% dels que van votar el 27-S. Millor, per al 39% perquè les CUP volen treure Catalunya de la Unió Europea. I aquest és un altre negociat.
El CEO de divendres certifica que els que volen la independència són el 45%. I els que no la volen un altre 45% amb alguna dècima més. ¡Empat endimoniat!

Vida intel·ligent

Però en aquest destret no ens hi ha ficat Puigdemont. Ni tampoc només Artur Mas. En gran part hi hem arribat perquè el PP va recórrer davant el Constitucional –creia que l’ajudaria a fer foraZapatero– un Estatut que consolidava Catalunya com una nació dins d’Espanya i que havia sigut aprovat per les Corts Espanyoles i per un referèndum a Catalunya.
Puigdemont sol no pot sortir del laberint. Necessita vida intel·ligent, també a Madrid. Que el PP no tingui majoria absoluta és condició necessària. No suficient.