La reunió d’ahir entre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, es pot qualificar sens dubte com la cita del desglaç. Al final dels 75 minuts que va durar, no hi va haver concrecions, però sí una cosa molt important: voluntat de diàleg des de la discrepància sobre la manera d’encarrilar el conflicte territorial. Un gest que no li surt gratis a Sánchez per la reticència dels seus socis de Ciutadans i la de més d’un baró socialista. Des que la tensió es va manifestar en tota la seva cruesa el setembre del 2012, Mariano Rajoy i Artur Mas havien dialogat de manera pública una sola vegada, el juliol del 2014, quan el llavors president de la Generalitat va presentar els famosos 23 punts de reclamacions. Entès més com a excusa que com a punt de negociació, el document dorm des d’aleshores en algun calaix. Poc després va arribar una altra Diada massiva i dos mesos més tard, el repte de la consulta del 9-N va judicialitzar el procés. I el contumaç silenci del Govern del PP no ha fet res més que ampliar la bretxa.

Després de la fallida investidura, Sánchez fa honor al seu compromís de fer el primer pas per parlar, i Puigdemont ha respost amb la mateixa disposició. Com ahir va admetre la portaveu del Govern català, Neus Munté, s’ha constatat «una primera diferència entre Rajoy i Sánchez». Una obvietat que massa vegades els costa admetre als nacionalistes. La Generalitat segueix amb el mantra de la desconnexió exprés en 16 mesos, encara que cada vegada hi ha més veus -ahir, la de l’exconseller Mas-Colell- que consideren que aquest termini més un destorb que una meta. Si prestem atenció als moviments que es registren en la nova Convergència, orientats a recuperar l’estadi del dret a decidir, podem aspirar, en cas que no hi hagi avançament electoral i es pugui formar un Govern renovador a Espanya, que es trobi una via per encarrilar el contenciós català. Sánchez ja ha dit que no busca en això el mercadeig del suport de Democràcia i Llibertat, en cas de nou intent d’investidura, però és cert que el grup de Francesc Homs se sentiria més còmode amb una abstenció que amb un no, sempre que s’apreciï algun gest. Fa més de quatre anys que s’han anat dinamitant els ponts i no podem pretendre ara que tot s’arregli en dos dies, però avui veiem una mica de llum, encara que sigui dins del túnel.