El gran misteri dels sentiments d’identitat i de l’opció independentista a Euskadi i Catalunya ha estat que, des de la transició fins fa quatre anys, es van mantenir pràcticament inalterables en els sondejos d’opinió. Malgrat que es rellevaven les generacions, que la societat canviava profundament, que es consolidava el sistema de llibertat i que l’autogovern arribés a formar part del paisatge ciutadà no variava ni la identitat subjectiva de sentir-se només basc o català, més basc que català, etcètera, ni aquest percentatge d’independentistes que se situava una mica per sota del terç dels enquestats en les dues comunitats. Fins que es va produir l’eclosió sobiranista a Catalunya, les causes de la qual podran analitzar-se millor quan els esdeveniments s’assentin. La sorpresa va ser que això no va induir cap classe d’efervescència a Eus­kadi, més enllà d’alguna mostra de soli­daritat en to menor. Encara que la veritable sorpresa es va produir fa dues setmanes, quan el Sociòmetre del Govern basc va revelar que l’independentisme s’ha reduït a un 20%, la cota més baixa des que existeixen enquestes sobre això.

Tres dècades i mitja d’històries paral·leles de bascos i catalans han acabat divergint. Primer, entre el 2012 i el 2016, quan l’auge de l’independentisme a Catalunya es va acostar a la meitat de la població, mentre a Euskadi es mantenia com abans, com a molt a l’expectativa. Després ara, quan arran de l’escassa solució que se li va donar a la governació de la Generalitat l’horitzó de la república catalana sembla incert. És veritat que l’ Euskadi foral brinda sensacions de seguretat davant l’aventura independentista.

A més, una vegada recuperat el camí de la convivència amb la pràctica desaparició d’ETA, la societat basca probablement prefereixi l’assossec a la muntanya russa de la tensió política i institucional i la divisió. Però, més enllà de la casuística particular, convindria plantejar la hipò­tesi que l’independentisme no és un ànim que creix indefectiblement i sense parar, sinó una actitud fluctuant en el si de les nacions sense Estat. Una actitud que ni al Quebec, ni a Escòcia ni a Catalunya no ha aconseguit superar el 50% de la voluntat política dipositada a les urnes. Com si el misteri d’aquest una mica menys d’un terç independentista es transformés en el misteri d’aquest una mica menys de la meitat del vot emès.

No sembla fàcil que, sense una conflagració etnicista pel mig, l’hemisferi nord hagi de conèixer processos de secessió unívocs. La pretensió de reduir el dret a decidir a un referèndum entre el sí i el no a la creació d’un Estat propi deixa de ser plenament democràtica no només si esquiva la legalitat, també perquè en un entorn tan complex resulta obligat precisar els termes de qualsevol consulta. Són aquests termes necessàriament precisos els que tota societat informada exigeix per secundar una opció tan temerària com la independència. La independència apareix com un desig entre altres en les enquestes d’opinió. Sotmetre la societat a la disjuntiva entre un Estat propi i el manteniment de l’estatus actual, sense més ni més, resulta fraudulent. Perquè un mínim sentit democràtic exigeix contemplar també, i sobretot, la millora de l’autogovern. Exigeix, en última instància, que la consulta final versi sobre un acord previ entre les institucions de la democràcia representativa.

L’independentisme hauria de prendre’s molt seriosament aquest misteriós límit del 50% que no aconsegueix superar, quan qualsevol projecte de ruptura hauria de comptar amb una majoria qualificada d’electors i d’electes. Catalunya creix i atreu inversió estrangera molt per sobre de la mitjana del país. Circulen tres ver­sions per explicar-ho: que l’objectiu independentista es presenta com una cosa ir­realitzable per a propis i estranys; que malgrat el neguit sobiranista l’economia continua funcionant; que la perspectiva d’una república catalana suposa un particular atractiu per als inversors. No només és probable que aquestes tres versions operin al mercat en combinacions molt variades. És molt possible que cadascun dels actors de l’economia fluctuï entre totes tres a l’hora de prendre decisions que es justifiquen l’endemà perquè totes tres continuen allà.

Això no reflecteix una disposició més cínica ni més avantatgista per part del capital de la que aquest exhibeix en general. Perquè, sense anar més lluny, és la que senten la immensa majoria dels ciutadans: un possibilisme obert al que s’escaigui. Sota el relat èpic s’oculta sempre l’escepticisme que, en diverses dosis, manté cada persona inscrita en el cens.

És el mecanisme que regula la temperatura independentista i la deixa per sota del 50%.