• A l’anatematitzar tot diàleg, alguns semblen enyorar una dinàmica frontista tan fructífera per a la dreta espanyola com per a l’independentisme

El cop de porta de Podem al diàleg amb el PSOE i Ciutadans anticipa, llevat que hi hagi sorpreses d’última hora, la repetició de les eleccions. Ja hi haurà temps per assenyalar responsables i beneficiaris d’un inèdit retorn a les urnes que constitueix un greu fracàs de la democràcia espanyola i dels partits que haurien de vertebrar-la.

A diferència del que va succeir a Catalunya, on la CUP s’avenia a pactar la investidura amb Junts pel Sí sempre que Artur Mas no fos el candidat, aquí no és el qui el que obstaculitza el pacte, ja que formalment les tres parts accepten Pedro Sánchez com a presidenciable. Tampoc el què: l’absència d’una negociació formal furta als espanyols el coneixement de les suposades discrepàncies. El que avorta l’entesa és el mateix pànic a assolir-la.

¿Com s’explica si no que Podem donés per rebutjades les seves 20 propostes a penes 12 hores després d’entregar-les a PSOE i Ciutadans? ¿Sabia per endavant que serien rebutjades o, per contra, va precipitar l’anunci d’una consulta a les bases per por que algunes d’elles els fossin acceptades?

Pablo Iglesias ha justificat la seva negativa a prosseguir les converses adduint que els seus interlocutors pretenien “domesticar” la força morada. D’acord amb aquesta lògica, també podria inferir-se que Podem pretenia “domesticar” els socialistes. Però segur que era aquest el cas.

Gràcies a Iglesias i a les seves hosts, al final pot acabar tenint premi l’immobilisme de Mariano Rajoy, que des del 20-D no ha parlat ni amb la seva ombra i s’ha limitat a demonitzar el diàleg obert entre els seus rivals. Tampoc s’han estalviat retrets Sánchez Oriol Junqueras per la seva discreta trobada, acusat l’un de doblegar-se clandestinament davant l’independentisme, i l’altre, de deslleialtat amb els seus socis convergents.

La dialèctica frontista

A l’anatematitzar tant el diàleg entre les esquerres com l’acostament entre el constitucionalisme i el sobiranisme català, alguns semblen enyorar la dinàmica frontista de la darrera legislatura, amb la dreta demolint l’Espanya plural i carregant de raons l’independentisme.