El professor Subirats ha publicat un meditat i interessant article sota l’expressiu títol “Sobirania i in(ter)dependència”. Intento resumir el seu contingut: 1) “Rebutgem ser considerats com a simples objectes de la decisió d’altres, i reclamem ser subjectes”. 2) “Aquest fenomen es dóna tant en l’esfera personal com la col·lectiva i institucional”. 3) “Els Estats pateixen aquest gran canvi des de fa temps i són ja pocs els que s’atreveixen a gallejar o presumir de sobirania”. 4) “Però (…) també és cert que no és el mateix tenir un Estat propi o no tenir-lo”. 5) “A Catalunya necessitem disposar d’aquest plus, la qual cosa no passa forçosament per la plena independència, però sí per disposar del reconeixement de ser subjecte polític, de ser el ‘nosaltres’ necessari (…) per negociar les condicions i els impactes de la innegable interdependència”.

Comparteixo els quatre primers punts i discrepo de l’últim. Per exposar el meu criteri em baso en la idea que la història és un procés de progressiva ampliació en un triple àmbit: escenari, protagonista i llibertats. Escenari: de la caverna a les grans unions supraestatals (com la UE), passant per la ­tribu, la ciutat i l’Estat. Protagonistes: sacerdots i guerrers, les seves castes (l’aristocràcia), la burgesia, el poble i, ja al segle XX, la dona. Llibertats: no cal ni entrar en detalls. Ara bé, qualsevol que sigui l’escenari, qualsevol que sigui el protagonista i qualsevol que sigui l’àmbit de llibertats, el problema polític ha estat sempre el mateix des que Adam es va menjar la poma: subordinar els interessos individuals a l’interès general de la comunitat, fet que implica resoldre qui i de quina manera defineix aquest interès ge­neral. Per tant, no és que l’estructura de l’Estat s’hagi vist conceptualment superada. Simplement s’ha quedat petita després de la ­globalització resultant de la transmissió instantània d’informació. Tan és així, que les unions supraestatals tindran –quan arrelin– una estructura molt similar a la dels estats, que es pot caracteritzar per dos trets essencials (direcció col·legiada –que no vol dir centralitzada– i responsabilitat solidària per algun tipus de deutes). Per aquesta raó, la ruptura d’un Estat democràtic consolidat pot entendre’s –tal com jo ho faig– com una involució respecte al sentit de la història, que concebo com la progressiva articulació d’espais geogràfics cada vegada més amplis, racionalitzats d’acord amb l’únic principi ètic de validesa universal no metafísic: que l’interès general ha de prevaler sobre el ­particular.

Tot això no obsta perquè també s’hagi d’atendre sempre a la realitat, ja que la moderació política exigeix adaptar les teves idees als fets i no els fets a les teves idees. Per tant, i amb referència a Catalunya, està clar que una part significativa dels catalans vol independitzar-se d’Espanya, i per això defenso –des de l’any 2005– que han de pronunciar-se sobre el que volen mitjançant una consulta específica a ells dirigida. Una consulta que hauria de versar primer –segons el meu parer– sobre si accepten o no un projecte espanyol com aquest: 1) Reco­neixement explícit de la seva identitat na­cional. 2) Competències exclusives en llengua, ensenyament i cultura. 3) Un límit a la seva aportació al fons de solidaritat. 4) Un des­envolupament federal de l’Estat autonòmic que concentri en el Senat el debat i la decisió col·legiada sobre els temes comuns a totes les comunitats autònomes, evitant així el risc de la bilateralitat. I si la resposta a aquesta pregunta fos negativa, no quedaria llavors més remei, atenent al principi ­democràtic que està per sobre del de legalitat, que iniciar converses per donar curs al que ja seria inevitable, defensant aleshores ­cada part, fins a l’extrem, els seus propis ­interessos.

En conseqüència, també afirmo des del 2005 que Espanya mai no hauria d’acceptar que Catalunya tingui amb ella una relació bilateral (una miqueta d’independència), de manera que el nosaltres a què es refereix el professor Subirats (és a dir, Catalunya) actuï com a tal –per exemple– davant els or­ganismes internacionals. Si Catalunya ­gaudeix d’una relació bilateral (confederal) amb Espanya, idèntic estatus exigiran altres comunitats i l’Estat morirà. I jo vull que subsisteixi l’Estat com el que és: una etapa en la història del progrés humà. En síntesi: o Estat federal (no confederal) o independència.

He estat titllat d’independentista per defensar la consulta. Fins i tot per alguns que han mercadejat amb les competències de l’Estat en un Congrés convertit en patio de Monipodio. Jo, en canvi, crec que els independentistes autèntics són ells: els que amb el seu enroc elusiu i obtús es neguen a anar més enllà de la interpretació literal d’una Constitució prostituïda com a burladero, i s’han amagat a més sota les faldilles d’Europa. Ha estat ignorància? Ha estat passivitat suïcida? Tant se val: els efectes del seu bloqueig han estat devastadors. Dono per descomptat que el judici de la història serà molt dur amb ells.