Les dificultats financeres, de cohesió interna i de governació que travessen tant .

Més recentment Carles Puigdemont ha arribat a reivindicar com a exemple el seu accés d’última hora a la presidència de la Generalitat en contrast amb la incapacitat de les Corts per dotar Espanya d’un govern, sigui el que sigui. Mentrestrant, el lehendakari Urkullu –fins i tot estant en minoria– i el seu partit es mostren satisfets d’haver conformat l’ oasi basc. Però hi ha un ressort instintiu que impedeix al nacionalisme governant de delectar-se de l’endiablat pano­rama a què va donar lloc el 20- D. Tampoc les institu­cions basques no s’han vantat d’haver respost al compromís de dèficit. Quant a la inestabilitat política derivada de l’atomització partidària, el mateix nacionalisme està veient que a aquest pas se li podria acabar l’hegemonia. Respecte als comptes públics, perquè no denoten precisament un espectacular comportament de l’economia pròpia, sinó un repte esquivat amb prou feines, amb més ajustos que quota.

Pretendre que el sobiranisme i la independència s’obririen pas més fàcilment com més caòtica fos la situació que travessés l’ Espanya constitucional resulta tan erroni que els que des del nacionalisme administren les institucions d’Euskadi i Catalunya ho han vist perfectament. Les crisis circumdants no catapulten les opcions més radicals o impa­cients en les societats obertes, sinó que desperten cauteles i aconsellen moderació. Senzillament perquè fins i tot per sortir d’ Espanya es necessita el paraigua espanyol, encara que li surtin algunes barnilles, en un clima d’assossec raonable. El sobiranisme es desconcerta quan veu que la política circumdant està empantanegada per assumptes diferents als de l’avís unilateral de secessió. Després de reclamar que siguin els altres que li facilitin el camí, tem veure’s empantanegat com els altres.

Una cosa semblant passa amb la Unió. La incapacitat de les seves institucions i dels governs europeus neutralitzats mútuament per les diferències ha generat decepció en els ciutadans, i un escepticisme que es converteix en caldo de cultiu per a la xenofòbia i el populisme. Però és impossible veure en la negativa holandesa respecte a l’acord d’associació amb Ucraïna o en el Brexit cap oportunitat perquè els europeus de Catalunya i Euskadi siguem més lliures i feliços. Durant anys el nacionalisme basc i el català han basat el seu discurs i fins i tot els seus programes electorals en l’elusió d’ Espanya, com si l’Euskadi oficial i la Generalitat formessin part de la galàxia europea per si mateixes. De sobte, quan la meta de l’ Estat propi en un cas i de l’ estatus propi en l’altre ja semblaven properes, Espanya emergeix com un problema ineludible per a l’escapisme sobiranista també perquè Europa s’ha tornat un paraigua que podria acabar amb la tela esquinçada.

La utilització del dret a decidir per holandesos i britànics com a carta en la millora de les con­dicions d’adhesió d’aquests dos països a la Unió resulta desconcertant per al nacionalisme sobiranista, que no pot reivindicar aquests moviments perquè contribueixen a debilitar l’argument que fins ahir li permetia saltar-se Espanya. Què es pot dir si en el referèndum del proper 23 de juny el Regne Unit decideix sortir de la Unió Europea. La impa­ssibilitat de Brussel·les davant les demandes d’una política compartida que incentivi el creixement i la cohesió social més enllà de les actuacions del BCE es queda en no-res després de preservar la unitat europea mitjançant el tancament de fronteres davant els refugiats i el contracte subscrit per això amb Turquia. El sobiranisme necessita que l’Europa democràtica es refaci. Però mentrestant s’ha d’assegurar que Espanya funcioni, que no els falli tampoc a bascos i catalans. És la paradoxa d’haver d’aspirar a tot sota paraigua.