La política catalana està en la quadratura constant del cercle. La setmana ha demostrat que és un esport de risc governar, fer pressupostos i preparar la campanya electoral alhora. Sobretot dins d’un govern de coalició de partits ideològicament confrontats, que ocupen tot l’espectre ideològic de la dreta a l’esquerra i necessiten comptar amb el suport d’una formació assembleària situada en el mentrestant de la revolució.

En el procés de tancar el pressupost d’una institució com la Generalitat després de set anys de crisi, sense controlar els ingressos i moderant encara la despesa, que afecta serveis tan sensibles com la salut, l’ensenyament o les polítiques socials, la conselleria d’Economia ha llançat un globus sonda per fer un test sobre algunes variacions de la seva política fiscal.

Les declaracions i contradeclaracions deixaven en evidència primer el desconeixement que en tenia el president i posteriorment la seva oposició a una pujada moderada de l’IRPF, tot i anar acompanyada d’una reducció per a les rendes per sota dels 36.000 euros. Al final, el Govern tirava pel camí del mig i decidia enviar la patata calenta al Parlament. Una decisió que permet guanyar temps abans que sigui inajornable afrontar les diferències ideològiques subjacents i que permet fer un nou test de prioritats entre la unitat pel procés i la distància de les idees.

El debat sobre la política fiscal és imprescindible, però s’ha fet a l’engròs. Sense números clars, sense una proposta formal definida, concreta i sostinguda. Economia té raó quan sosté que l’IRPF és menys progressiu a partir d’una renda mitjana-alta. També és cert, però, que l’efecte dels impostos no es pot valorar amb una visió parcial. Per exemple, aïllant l’IRPF de l’impost de successions, que més per tossuderia que per sensatesa es va reduir lleugerament en plena crisi.

El tema fonamental és que el sistema tributari a Catalunya és excessiu i un retoc puntual i aïllat no soluciona el mal major que és la insuficiència financera de la Generalitat. El problema és de fons i és que malgrat una pressió fiscal molt alta el govern català no pot prestar un nivell de serveis als seus ciutadans equivalent a la pressió recaptatòria que suporten.

El tema no és tan simple com apuntar-se a la línia Robin Hood o a la línia de lajivarització de l’Estat. Ni tan simple com introduir petits canvis aïllats que no solucionen el problema bàsic, ni tenen res a veure amb el FLA sinó amb el sistema de finançament. La qüestió de fons és la relació amb un estat que viu en la ficció comptable i empeny també Catalunya inexorablement a la ficció. Montoro, i abans Salgado, juguen amb les previsions de creixement i despesa que es fan a mida, que ajusten a través de les comunitats, a les quals fixen objectius de dèficit inassolibles. I qui dia passa, any empeny. L’actitud de tapar-se els ulls afecta també els debats responsables, com el de la creació d’ocupació, el mercat laboral o les pensions -per no parlar de Catalunya-, que s’ajornen.

Oriol Junqueras va explicar a l’entrevista publicada a l’ARA com Montoro admet que va fer una rebaixa de l’IRPF de 10.000 milions per raons electorals. De manera transparent també ho ha interpretat Brussel·les, que estudia una sanció milionària per la presa de pèl dels pressupostos de l’Estat del 2016. Continuant amb la ficció, a finals d’abril el govern espanyol en funcions va presentar a Brussel·les el Programa d’Estabilitat 2016-2019. Segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), els ingressos i les despeses estan infravalorats en les previsions del govern espanyol. A més, el pla preveu noves mesures d’ajust de la despesa autonòmica en sanitat i educació fins al 2019, que podrien xifrar-se al voltant dels 12.000 milions.

La polèmica també demostra com sovint a Catalunya també s’intenta fugir de la realitat i del desgast de mantenir un comportament coherent. ¿Com explicaria Catalunya a Europa una rebaixa d’impostos quan té un dèficit molt superior al compromès? ¿Importa la credibilitat de les finances si es vol recórrer a la UE com a àrbitre en algun moment? ¿Pot el govern català actuar al marge de la realitat d’estabilitat que imposa Europa?

La polèmica ha tingut, en canvi, una virtut electoral. Ha permès a CDC treure el nas amb un posicionament ideològic clar i a ERC situar-se en el centre de l’esquerra i abanderar la política social, fent, a més, de frontissa amb la CUP i Puigdemont. La polèmica ha permès als partits definir posició ideològica i no els compromet a curt, perquè la pilota ha anat a parar al Parlament amb un calendari lax.

De fet, els pressupostos s’aprovaran a finals de maig, probablement en el consell executiu del dia 24, i s’entraran el mateix dia al Parlament. A partir d’aquell moment serà el Consell de Garanties Estatutàries el que marcarà el ritme si l’oposició hi envia els comptes. Seria el cas, de manera pràcticament automàtica, si Economia acceptés l’exigència de la CUP d’incorporar al pressupost la llarga llista d’impostos suspesos o anul·lats pel TC. L’oposició, per tant, té la capacitat de condemnar els pressupostos a una aprovació al setembre, que coincidiria amb el debat de política general i la Diada. Uns pressupostos que estarien en vigor tres mesos i que, en realitat, els departaments no tindrien ni temps de gastar.