Catalunya viu immersa des de fa cinc anys en la preeminència del discurs independentista. Tots els actors polítics s’han vist obligats a definir-se al voltant d’aquest objectiu, cosa que ha provocat fractures internes en alguns partits i coalicions, a més de brusques alces electorals o imparables enfonsaments en d’altres. Pasqual Maragall i José Montilla van pretendre emmarcar la política catalana en la dicotomia esquerra-dreta i només van aconseguir fixar l’inici de l’hegemonia –noció tan de moda avui– del sobiranisme. Tot i això, en aquesta supremacia discursiva s’ha produït una inflexió amb la irrupció de la CUP com a subjecte amb poder per decidir sobre la governabilitat. Aquesta anomalia –la d’un grup antisistema molt minoritari que condiciona la direcció de les principals institucions– està provocant alteracions de desenllaç impredictible.

El llenguatge i les prioritats de la CUP han passat a dominar el debat públic a Catalunya. Des que la formació d’extrema esquerra independentista va aconseguir els cinc diputats que li van faltar a Junts pel Sí per obtenir la majoria absoluta –cosa que s’haurien estimat més que no els hagués passat–, el curs del “procés sobiranista” es va trastocar completament. En aquell instant, Artur Mas, que s’havia erigit com a garantia del camí “assenyat” cap a la independència, va oferir a la CUP la declaració del 9- N, que incloïa la desobediència al Tribunal Constitucional. I a sobre no va servir de res. Els antisistema es van cobrar el cap del president de la Generalitat en una operació desconcertant que passarà a la història. La raó de ser de la CUP és fer miques el sistema, així que resultaria sorprenent que donessin suport als pressupostos presentats pel líder d’ERC, malgrat els esforços d’ Oriol Junqueras per convèncer Anna Gabriel i els seus, a costa fins i tot d’embrancar-se en un pols amb el president, Carles Puigdemont, a propòsit dels impostos.

Convergència s’ha adonat de sobte que tots aquests vaivens l’han deixada sense espai polític. El candidat a les generals, Francesc Homs, pretén recuperar-lo en aquesta campanya electoral amb un discurs nítidament “convergent”. Però no li resultarà fàcil. D’una banda, el vot útil independentista continua en mans d’ERC. De l’altra, el retrobament de l’elector d’ordre tradicional de CDC topa amb massa entrebancs: la notícia que l’exalcalde Xavier Trias pagava el lloguer als okupes de Gràcia o l’enfrontament al si del Govern per l’IRPF –sense que Puigdemont tingui totes les de guanyar– no acompanyen aquest retorn als orígens ideològics que pretenen els convergents.

Mentrestant, ERC intenta aprofitar la debilitat de CDC per atrapar vots de centre, al mateix temps que procura no incomodar la CUP, que té a la seva mà que Junqueras pugui sortir airós del difícil tràngol dels pressupostos. Els equilibris d’Esquerra són portentosos. L’extremisme de la CUP facilita a Junqueras aparèixer a les jornades del Cercle d’Economia de Sitges com un líder moderat, però la moderació no li garanteix el suport als comptes. A més, els republicans ja veuen a venir l’amenaça d’En Comú Podem.

La CUP no només marca els compassos del Parlament i la Generalitat, sinó també de l’Ajuntament de Barcelona, on els seus vots també condicionen Ada Colau. Els episodis de violència al carrer esdevinguts a la ciutat i justificats per la CUP situen l’alcaldessa en una posició incòmoda. Procedent de l’activisme social, Colau va guanyar gràcies al discurs de l’inconformisme davant els excessos d’una economia desenfrenada i una política condescendent amb les desigualtats. Els comuns no es presenten com a antisistema, sinó com a reformadors radicals. Tot i això, són conscients que la societat desconfia de la capacitat dels dirigents –fins i tot els de la nova política– per transformar les institucions i relacions econòmiques. I la CUP treu profit d’aquesta suspicàcia.

Els cupaires realcen les contradiccions del sistema polític català. A l’independentisme el situen davant les seves debilitats, el pressionen perquè faci el salt sense xarxa, mentre posen a prova el discurs de reformisme radical –en el sentit il·lusionant del terme, el de transformació de soca-rel– de la nova esquerra. I tot això amb tot just un grapat de diputats i regidors. Pocs representants, sí, però sobretot amb una sorprenent capacitat per aprofitar els complexos dels altres.