Fins fa unes setmanes Artur Mas portava a la butxaca interior de la seva americana una còpia –la còpia– de l’acord que CDC va tancar el 9 de gener amb la CUP.
Un full de paper amb cinc punts que li va costar un “pas al costat” i va propiciar la presidència de Carles Puigdemont. ­Continuar amb el document a la butxaca ( junt amb un horari d’autobusos l’última vegada que el vaig veure) és del tot estèril. No perquè Mas se’l sàpiga de memòria i ho demostrés orgullós entrevista rere entrevista, sinó perquè qualsevol eslògan electoral, fins i tot de la Convergència que es presentarà al 26- J, prefereix els fets abans que les paraules. Els fets són que a l’expresident no li va donar temps de superar el dol per haver deixat el Palau de la Generalitat de la nit al dia i es va trobar en un altre dol quan va comprovar que podia haver renunciat per res. O per menys del que estava previst.

L’elecció de Carles Puigdemont i la seva tasca serena a la presidència va tornar a mare les aigües del partit i de les relacions amb ERC, però l’esquerra anticapitalista navega amb rumb propi.

“El que les urnes no ens van donar cal corregir-ho amb la negociació”, va defensar Mas el dia del seu adéu. Va donar per fet que Junts pel Sí controlaria l’activitat parlamentària i que el mea culpa subscrit pels cupaires era una penitència perpètua. Sí, l’esquerra anticapitalista va assumir literalment els seus “errors en la bel·ligerància expressada cap a Junts pel Sí, sobretot pel que fa a la voluntat inequívoca d’avançar en el procés cap a la independència”. Però el seu nou full de ruta polític considera que l’acord és una “presó que encotilla el projecte rupturista i anticapitalista” i li impedeix el seu paper de “dinamitzador de la ruptura independentista”.

Junts pel Sí i la CUP van votar i van revotar una declaració de ruptura que el Govern vol conduir per la mateixa via d’“audàcia” administrativa per què va transitar Mas. Mentrestant, els anticapitalistes viuen de la “desobediència clara i frontal” que les arques de la Generalitat no es poden permetre. Així que les votacions perdudes de Junts pel Sí es compten per dotzenes en quatre mesos i la coordinació amb els diputats de l’esquerra anticapitalista es limita a pactar la diferència per fer-la tan poc digerible com la llibertat de vot atribuïda als parlamentaris de CDC i ERC.

La tensió a Junts pel Sí és contínua i va augmentant. L’aposta per l’eix nacional que va justificar la candidatura unitària de l’independentisme vira cap a l’eix ­esquerra-dreta com un penell en funció del tema que es posi sobre la taula. I Esquerra és l’única que està en situació de win-win sigui on sigui que assenyali la fletxa.

Junqueras es va atribuir el paper de discret mediador entre CDC i la CUP durant les negociacions per a la investidura i ara torna a exercir de casc blau entre forces antagòniques però amb el risc de no sortir-ne indemne. El seu projecte de pressupostos depèn del vot dels diputats cupaires, a qui només el líder d’ERC atorga la condició de soci fiable. Potser li servirà per a una coalició d’esquerres. Els anticapitalistes van pactar amb Mas, el van enviar a la “paperera de la història” i ara volen canviar d’aires. En el seu vocabulari polític no hi ha la fórmula Junts pel Sí. Només la suma circumstancial de CDC i ERC. El nom no fa la cosa i un paper no garanteix els socis. No amb la CUP.