Si l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) és la resposta, quina era la pregunta? Saber-ho amb exactitud és molt important. Fa pocs dies que Jordi Sánchez ha estat reelegit president pels membres del nou secretariat d’aquesta entitat que propugna la independència de Catalunya i que va irrompre no fa encara quatre anys. La ce­lebració d’eleccions internes va estar envoltada de tibantors, retrets, acusa­cions, travetes i un peculiar reglament, tan estricte que –per exemple– prohibia que els candidats a formar part del secretariat apareguessin en programes de ràdio i televisió. Després de les votacions, uns i altres han fet –amb cara de circumstàncies– declaracions públiques apel·lant a la unitat, com recomana el manual a qualsevol organització que pretengui portar a terme una tasca difícil. Amb tot, les pugnes entre bàndols han traslladat a l’opinió pública la idea que la màgia s’ha esgotat. L’ANC no ha pogut esquivar alguns dels mals i dels tics que afecten els partits i, avui, és encara una eina important però amb menys atractiu i menys autoritat que fa un temps.

Abans de continuar, diguem tres coses que l’ANC ha fet de manera excel·lent i que l’han convertit en un actor social i polític de primer ordre, sense el qual el procés sobiranista no es podria explicar. Primera: articular arreu del país milers de persones que –des de sempre o des de fa poc– consideren que Catalunya ha de ser un Estat independent. Segona: mobilitzar de manera pacífica, exemplar i transversal una part important i molt dinàmica de la societat, especialment en diverses manifestacions multitudinàries de l’Onze de Setembre i en la celebració exitosa del 9-N. Tercera: projectar al món –al costat d’Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència, el Govern de la Generalitat i els partits concernits– una voluntat de canvi que es basa en arguments democràtics més que en posicions identitàries. L’ANC ha realitzat amb eficàcia aquests encàrrecs i, de passada, ha permès que moltes persones que s’havien allunyat del fet polític –no pocs exmilitants de partits– tornessin a implicar-se i a participar de manera activa en un projecte col·lectiu. Les assemblees territorials estan plenes de ­dones i homes amb experiència laboral, associativa i política, un capital humà extraordinari que ha assegurat que la marca ANC sigui un cas únic en el context d’Europa oc­cidental, com han subratllat diversos ­observadors internacionals.

Però l’ANC no ha tingut tant d’encert quan ha volgut marcar el temps de la política i quan ha tocat fixar el que s’ha anomenat full de ruta o la concreció d’unes determinades decisions que corresponen a l’esfera institucional. Lemes com “Tenim pressa” i “President, posi les urnes” no han ajudat gaire a convertir en estratègia intel·ligent un anhel de milers de ciutadans. Així mateix, l’ANC també s’ha vist afectada per la distància entre les dinàmiques locals mogudes per una visió activista transversal i les pulsions partidistes en la cúpula directiva de l’entitat, excessivament vulnerable a la compe­tència entre CDC, ERC i la CUP. Massa sovint la direcció de l’ANC –i la d’Òmnium d’una manera menys sorollosa– ha estat camp de batalla entre formacions parlamentàries que comparteixen –en teoria– un mateix objectiu. És una pa­radoxa que actituds que critiquem en càrrecs de partit s’hagin reproduït en alguns membres –no pas en tots– del secretariat de l’ANC.

Entre els primers impulsors de l’ANC és present la idea que toca “una forma nova de fer política que sàpiga facilitar l’avenç del moviment, en lloc de refredar-lo o desviar-lo”. Això va acompanyat de desconfiança vers la classe política i els partits, i de la necessitat d’alimentar el mite de la unitat, que alguns identifiquen amb aquella Assemblea de Catalunya que va operar al final del franquisme i la transició. Amb el temps, i a mesura que el procés agafa força, l’ANC adopta una funció de llebre i, alhora, de vigilant del que fan el Govern Mas i formacions com CiU i Esquerra, no sempre amb equidistància. D’altra banda, sembla que l’ANC conté la llavor d’un hipotètic partit –una mena d’SNP d’Alex Salmond– que podria activar-se si convergents i republicans no responien a les expectatives de la parròquia independentista. La creació de Junts pel Sí –que no s’hauria fet sense l’aval de l’ANC i Òmnium– genera una relació diferent entre els partits i l’ANC, i entre aquesta i la seva missió fundacional. La CUP –que mai ha vist l’ANC amb gaire simpatia– va ser la gran beneficiada del discurs unitari que Junts pel Sí feia durant la campanya del 27-S, un gest deutor de l’esperit de l’entitat civil. Una ironia del procés.

Junts pel Sí és una carcassa que no té qui se l’estimi, la CUP és un actor atrapat en la seva influència deter­minant, Carles Puigdemont és un president encaixonat en un calendari diabòlic, i el procés ha entrat en una aturada que tothom veu però ningú s’atreveix a fer oficial. En aquest context, l’ANC podria –si hi ha coratge– convidar a refer el trajecte sense renunciar a la destinació triada.