Les decisions tenen sempre un cost. A Convergència s’han oblidat ràpidament de Josep Antoni Duran Lleida. El líder d’Unió, ara ja en un despatx d’advocats, tenia les seves coses, però senyors i senyores tenia i té una de les millores agendes polítiques internacionals.

Una mostra? Abril de 2015. Duran Lleida s’entrevista amb Jean Claude-Juncker, el president de la Comissió Europea, i amb Donald Tusk, el president del Consell Europeu. Duran pretén ser modest. Assegura que no ha volgut demostrar res, que no vol posar en evidència a Artur Mas, sense interlocutors a Europa, que els seus contactes son fruit del gran treball d’Unió Democràtica durant llargs anys. Però és una evidència.

Clar que Duran no es va embardissar en un debat sobre el soberanisme, ni amb Juncker ni amb Tusk. Els va parlar de qüestions concretes, que afecten a tots els catalans com a ciutadans europeus, com la bioeconomia, o la situació de Grècia o les perspectives d’un referèndum al Regne Unit, que arribarà aquest 23 de juny.

Al maig de 2016, els contactes del govern català són igual d’inexistents. El president Carles Puigdemont, vol aparèixer com algú sense complexos, com es deia en aquell anunci de Whisky Dyc –s’enrecorden?– com un independentista que diu clarament el que vol, i que algun dia parlarà d’igual a igual amb tots els mandataris mundials.

I l’única cosa que aconsegueix –tampoc Mas va tenir millor sort– és entrevistar-se amb tres càrrecs institucionals del partit Nova Aliança Flamenca (NAF), un partit gens simpàtic amb Europa, que pretén trencar Bèlgica, i que s’enquadra a la dreta de la majoria de votants de Junts pel Sí, per exemple. Es va reunir amb l’alcalde d’Anveres, Bart de Wever; amb el president de Flandes, Geert Bouregois, i amb el president del parlament federal de Bèlgica, Siegried Bracke, tots del mateix partit.

Alguns eurodiputats espanyols sostenen que és difícil d’entendre que, passant per Brussel·les, no s’aconsegueixi res més que entrevistes amb els líders d’un partit que projecta coses negatives.

Malgrat els problemes de la Unió Europea, el nacionalisme és una mala carta de presentació. Encara que a Catalunya es vegi de forma molt diferent –perquè s’associa el nacionalisme amb el progressisme –algun dia això s’hauria de revisar— a Europa existeix una gran prevenció.

Fonts del parlament europeu mantenen que Puigdemont va tractar de veure’s, a més de amb Juncker i amb el president del parlament, Martin Schulz, amb els comissaris Jyrki Katainen –Foment de l’Ocupació–; Valdis Dombrovskis –Diàleg social– i Dimitris Arramopoulos –Migració. No va haver-hi manera. El conseller de Relacions Exteriors, Raül Romeva, i el delegat de Catalunya a la UE, Amadeu Altafaj, no van poder aconseguir res. Fracàs total.

Tot això contrasta amb Duran Lleida, però també amb Jordi Pujol i Pasqual Maragall, que van arribar a ser presidents del comitè de les regions. Era una altra època. Però demostra que Catalunya pot tenir més influència si treballa les carpetes europees, si busca un camí diferent: pràctic, constructiu. Anar de la mà dels flamencs, en aquests moments, no és la millor opció. De fet, és una molt mala elecció.

La guinda va arribar aquest dimecres, quan Puigdemont va esgrimir que el primer ministre de Kosovo va ser rebut per Jean Claude Juncker, recordant que l’enclavament de la majoria albanesa a Sèrbia havia declarat la independència de forma unilateral.

Afirmar això és voler confondre als ciutadans, perquè Kosovo és un cas totalment excepcional, en el context d’una guerra cruenta, i que és, de fet, un protectorat europeu. Han de llegir l’opinió consultiva de la Cort Internacional sobre Kosovo. I és que no es pot seguir enganyant.