Finalment, les eleccions del 26-J han estat convocades. L’inacabable galimaties espanyol no ha deixat cap altra opció. Vist el que hem vist, però, aquest no ha de ser, necessàriament, el pitjor escenari. La ciutadania té un altre cop la paraula, torna a poder decidir.

És evident, però, que hi ha una notable decepció arreu i una particular incomoditat dels partits, que, llevat d’alguna excepció, no desitjaven repetir les eleccions.

Per a Democràcia i Llibertat, la convocatòria és una pèssima notícia. Ho és per a CDC i per a Demòcrates. Una altra vegada, es veuen confrontats a unes eleccions en què hi ha ben poc a guanyar i molt a perdre. En són ben cons­cients. Davant el pànic a la nova consulta, CDC ha volgut escollir la sortida amb menys risc: una llista conjunta amb ERC. Ho ha intentat, malgrat el malestar expressat pels altres dos socis de Democràcia i Llibertat, que advocaven per una candidatura transversal de totes les forces independentistes amb una personalitat independent al capdavant.

Com era d’esperar, ERC ha dit que no a la proposta de CDC. Cap novetat. Els republicans han repetit la negativa amb les mateixes raons adduïdes durant la convocatòria del 20-D. “Sumem més separats que junts”… una manera educada de dir que els republicans estan segurs de quedar per davant dels convergents. I volen deixar ben clar que aspiren a l’hegemonia del centreesquerra independentista. Legítima aspiració, és clar. Patriotisme o conveniència? Vostès escullen. L’experiència ens diu, però, que s’acostuma a prioritzar el resultat electoral per davant del requeriment patriòtic de la unitat. A Catalunya ho hem vist manta vegada. Ara, una més.

Com hem d’interpretar, més enllà de la conjuntura electoral, aquest contundent rebuig d’ERC a la llista d’unitat? Què podem esperar, després del previsible resultat electoral que es traduirà –em temo– en un avanç per a ERC, un retrocés per a CDC i en una victòria d’En Comú Podem?

És evident, a parer meu, que Junts pel Sí és, avui, un matrimoni de conveniència i malavingut. La governabilitat del dia a dia ho deixa ben palès. El darrer debat al voltant de l’augment d’impostos proposat per ERC n’és una prova prou eloqüent. Som davant d’una parella que conviu a la força, i que malgrat que ho neguen, té dos capitans, dues tripulacions i dos designis polítics ben diferents a l’hora de tractar de conduir una mateixa nau. Per acabar-ho d’adobar, la CUP condiciona, en funció de les seves expectatives polítiques, el dia a dia del Govern amb propostes al Parlament que generen, volgudament, fricció i divisió a dojo. Es podia esperar alguna altra cosa?

Després del 26-J avaluarem una nova si­tuació caracteritzada per tres circumstàncies complementàries:

1) El mapa electoral català virarà, una mica més, cap a l’esquerra. La percepció de la ciutadania serà d’una victòria clara dels esquerranistes no independentistes i un magre segon lloc pels independentistes que, sumats, probablement perdran força.

2) L’escenari espanyol amb la signatura d’un acord Podem-IU fa que tot estigui més obert. En aquest cas, l’abstenció pot seguir ara un camí lleugerament diferent del previst, i sembla que creixen les expectatives d’un govern de centredreta. Totes dues possibilitats no beneficien el Govern de Catalunya i certifiquen la negativa de les forces polítiques espanyoles a canviar, substancialment, el registre de la confrontació entre Catalunya i Espanya.

3) L’evolució de les possibilitats del procés es fa més laberíntica. En el supòsit que se sàpiga a on es va, els previsibles resultats electorals, l’inhòspit escenari espanyol, les desavinences creixents a Junts pel Sí i amb la CUP i la constant sensació d’improvisació compliquen notablement el procés. Fins a fer-ne problemàtica la continuació? Fins a fer-lo impossible?

Tots admeten i són conscients que ens espera un llarg i tortuós camí per endavant. Què hem d’esperar en aquest marc torturat? Sospito que el creixent desgast per les diferències dins del Govern, la percepció indissimulada de projectes enfrontats, l’assumpció generalitzada de reptes inassolibles i el compromís d’eleccions constituents quan acabin els divuit mesos d’aquesta legislatura disparen totes les conjectures alarmants. S’ha d’estar cec per no adonar-se que caminem alegres i confiats cap a un desenllaç inescrutable.

Es pot arribar en aquestes condicions a unes eleccions previstes, en principi, per a la tardor de l’any 2017? Haurem de patir un nou avanç electoral que intenti resoldre una situació política cada cop més enrevessada? Podrà el Govern complir amb el compromís, per excés o defecte, d’una convocatòria d’aquí a 18 mesos? Sospito que la dinàmica electoral tornarà a estar present ben aviat. Les lleis de la història acostumen a ser més fortes que les maniobres polítiques dels partits.

En aquest context, només he de formular un darrer pronòstic d’urgència: si la convocatòria electoral i el seu presumible desenllaç es produeixen en el referit escenari polític, la victòria aclaparadora de les forces d’esquerra a Catalunya està servida. Prenguin-ne nota.