Un dels problemes del sobiranisme és el friquisme. Ja ho va dirMiquel Sellarès en aquell 30 Minuts dedicat a l’ANC que semblava més un publirreportatge que un informatiu: “hi ha molts frikis”. En aquest cas tenia més raó que un sant.

A més s’encomana. La política catalana ha assistit en 48 hores a tres espectacles successius. El primer el de Demòcartes que, després d’haver fet la feina bruta per trencar Unió, van donar divendres un ultimàtum a Convergència per fer una llista plegats. Diuen que si CDC recupera les seves sigles es plantegen no repetir Democràcia i Llibertat a les properes eleccions generals. Al carrer Còrsega encara riuen ara.

A e-notícies vam dubtar de titular per “ultimàtum” perquè els ultimàtums els donen els peixos grossos als petits. No a l’inrevés. Però l’endemà gairebé tothom va entendre el mateix: La Vanguardia, l’Ara, El Punt-Avui també empraven la paraula ultimàtum en titulars.

Els de Convergència deuen pensar que ara que s’han tret de sobre Duran i Lleida hauran d’aguantar Toni Castellà i la seva colla. Dilluns passat ja li van preguntar a Mas, en roda de premsa, què pensava de l’”ultimàtum” i va esquivar la resposta com va poder sense semblar una descortesia.

De fet, ja és prou trist veure tota una expresidenta del Parlament -el segon càrrec institucional del país- exercint de portaveu d’un partit que seria extraparlamentari si no hagués existit Junts pel Sí. La dignitat, en política, no s’hauria de perdre mai. Però encara menys després de deixar el càrrec oficial.

Els de Reagrupament van més enllà i diuen a Convergència què han de fer: crear un partit nou de trinca -en això podria estar-hi d’acord- i que quan el tinguin creat ells ja presentaran un candidat a secretari general.

Reagupament, una escissió d’ERC que ha acabat fent de crossa de CDC, va tenir el seu moment de glòria el 2007 quan van omplir l’Auditori de Barcelona. Però a les eleccions del 2010 van treure només 40.000 vots. L’exconseller Carretero, que es presentava de cap de llista per Girona, no va sortir ni de diputat.

Finalment hi ha els de MÉS: Ernest Maragall ha dimitit, però suposo que el que no farà ara és deixar l’escó d’eurodiputat. Li toca a finals del 2016. Jo ho tinc apuntat en un paperet enganxat a la nevera pequè no se m’oblidi. A mi, de tots els conversos del procés, l’exconseller sempre m’ha semblat el més espavilat per no utilitzar una altra genuïna paraula catalana que comença per b de barrut.

Ramon de España, unionista i tanmateix amic, va publicar el 2012 un llibre premonitori: “El manicomio catalán”. Començo a pensar que, en efecte, n’hi ha més a dintre que a fora. Què pensaran a Europa de nosaltres?.

Bé, en realitat, acabem de veure què pensen després del ressó internacional que ha tingut el viatge oficial del president de la Generalitat a Brussel·les. Per arreglar-ho, el nostre Minister of Foreign Affairs se n’ha anat al Líban per tapar el fiasco. Però encara és hora que doni explicacions. Ni tan sols va donar la cara.

El problema és que molts s’han acostumat a viure del cuento. Però podríem tots plegats deixar de fer el ridícul?. Afecta al propi prestigi de Catalunya com a país.