• En Comú Podem, la marca impulsada per l’alcaldessa per presentar-se a aquestes eleccions generals, defensa un referèndum, però manté certa ambigüitat sobre el seu model d’Estat. Intenta captar vots d’ERC i de la CUP.

Ada Colau és independentista? “No he estat mai nacionalista ni independentista, però a la consulta del 9- N vaig votar sí-sí”, va respondre l’alcaldessa. ­ Pedro Sánchez, en l’últim debat a quatre, va atacar Podem amb l’argument que Colau “defensa la independència”. Quan el resultat electoral del 27 de setembre va deixar a les portes del 50% dels vots els partits secessionistes, alguns dels seus dirigents van defensar que a aquest tant per cent s’hi havien d’afegir molts electors de Catalunya Sí que es Pot, una marca improvisada que volia ser la referència de Podem a Catalunya, en la qual Colau no va voler implicar-se i que no va obtenir gaire èxit. Quan la plaça Sant Jaume es va omplir per saludar la nova alcaldessa, no hi van onejar estelades. Però ella i En Comú Podem, la força amb què es presenta a les generals liderada per un dels seus homes, Xavier Domènech, han jugat magistralment amb l’ambigüitat en aquesta matèria. En un context que va imposar el discurs del blanc o negre, la veritat és que als comuns la confusió els està ajudant a guanyar vots. I la defensa del referèndum és l’escut que els serveix per protegir-se dels atacs d’un bàndol i l’altre. Ara bé, quant temps podran mantenir aquesta ambivalència?

Podem no ha aconseguit implantar una organització forta a Catalunya. Hi ha renunciat, ja que el lideratge de Colau ja ocupa aquest espai. Els comuns són conscients que necessiten organitzar un partit amb aspiracions per a les eleccions catalanes, ja que les enquestes revelen que el seu espai continua a l’alça. L’historiador Domènech s’ha convertit en el pont entre Colau i Pablo Iglesias–l’afinitat entre els dos és escassa– i en el negociador entre Podem i la confluència catalana. Domènech procedeix de Procés Constituent, que defensa la independència. Però aquesta setmana, durant una conferència a Barcelona, el candidat d’En Comú Podem no ha tingut cap objecció a qualificar l’actual “procés independentista” liderat per Convergència i Esquerra d’“excloent”, encara que matisés que entre els seus companys d’aventura n’hi ha de partidaris i són benvinguts.

En Comú Podem s’està convertint en una competència seriosa per a ERC i la CUP, per la qual cosa la imprecisió és vital per endinsar-se en aquest terreny. Però, alhora, si els comuns volen presentar-se a les eleccions catalanes hauran de definir una mica més la seva proposta. Un referèndum, sí, però per votar què. I, si és per votar no, tal com assegura Iglesias, quina és la proposta alternativa? En la seva conferència, Domènech va apel·lar a dos conceptes: el de sobirania i el de “catalanisme popular”. El referèndum seria el reconeixement implícit de la sobirania de Catalunya com a nació. Domènech l’emmarca en un sistema de sobiranies compartides, que és el recurs utilitzat per diversos autors per a la UE. Però la sobirania és un concepte sempre lligat al poder constituent. Per exercir-lo plenament, seria necessari, per tant, reformar la Carta Magna en un sentit que difícilment obtindrà més suports. Podem prefereix parlar d’un model “plurinacional” i és conegut que no sempre la nació comporta disposar d’un Estat. Pel que fa al “catalanisme popular”, Domènech recupera la terminologia del PSUC, que el contraposava al “catalanisme conservador” de Jordi Pujol, que ja s’endevinava hegemònic. Antoni Gutiérrez Díaz oferia a tota l’esquerra incorporar-se al catalanisme popular, incloent-hi ERC.

“Aspiro a ser el president que escolti Catalunya, que reconegui els drets nacionals de Catalunya,” va dir Iglesias en un míting a Barcelona la setmana passada. Una frase que va recordar aquell “donaré suport a l’Estatut que sorgeixi del Parlament de Catalunya” que al seu dia va pronunciar Zapatero. Se suposa que, amb aquesta sentència, Iglesias defensava abans que res el reconeixement de Catalunya com a nació. La proposta dels comuns per defensar el vot contrari a la independència s’assemblaria, a al pràctica, a aquell federalisme asimètric que propugnava Pasqual Maragall, si bé se’n guarden prou, de pronunciar la paraula federalisme, tan injuriada a Catalunya, tot i tractar-se d’un model de reconeixement mundial.

És difícil, per tant, contestar a la pregunta inicial. Però potser a Colau li interessa prou la política espanyola per propugnar la independència de Catalunya.