Si ens atenim a l’afirmació del camaleònic Pablo Iglesias en el debat de dilluns passat, el referèndum català que Units Podem propugna ja no seria una “línia vermella” en les negociacions per formar govern. Els morats –el nucli dur dels jacobins de la Complutense– no estan gens còmodes a Catalunya. Aquí canvien el seu llenguatge i fins i tot el seu lema. A la resta d’ Espanya consisteix en “ El somriure d’un país”. A Catalunya és diferent: “El somriure dels pobles”. Aquesta al·lusió als pobles està relacionada amb la plurinacionalitat fraterna que reclamen per a la definició de la pàtria (sic) po­pulista en qui diuen creure seguint les pautes teòriques de Laclau i Mouffe, entre d’altres. I que no té res a ­veure amb la concepció que incorpora el procés secessionista català. Abans o després, però no gaire tard, Colau i Domènech, els dirigents de la con­fluència catalana de Podem, faran el que els doni la gana, tant respecte del partit d’ Iglesias com de l’independentisme català fracassadament articulat ara sobre un JxSí que ja no compta amb la CUP, en fase de ruptura in­terna.

I és que el procés sobiranista pateix d’un ­seriós problema de credibilitat més enllà de l’ Ebre i, segurament, també a Catalunya. L’escassa preocupació dels espanyols per la independència catalana que manifesta l’últim baròmetre del CIS (el 0,6%), té a veure, sens dubte, amb desinformació, algunes dosis de menyspreu i falta de responsabilitat col·lectiva. Però també és conseqüència de la percepció que “la desconnexió” es desenvolupa ­entre contradiccions constants i incoherèn­cies que han culminat, de moment, amb la ruptura del pacte d’estabilitat entre JxSí i la CUP que al gener li va costar la carrera política a Artur Mas. Tampoc ofereix solvència la coalició entre CDC i ERC­ ­perquè és una suma heterogènia amb dues concepcions estratègiques ben diferents. I la confusió condueix a la perplexitat quan passem de la pos­sibilitat d’una declaració unilateral d’independència ( DUI), pel que sembla descartada, a un desitjat refe­rèndum unilateral d’independència ( RUI) apadrinat pel president de l’ ANC, que seria necessari “per salvar el procés” deteriorat per la sinistra­litat que registra en el seu desenvo­lupament.

Carles Castro escrivia en aquestes pàgines el passat dia 13 que “la meitat dels espanyols vol una resposta política a l’independentisme”, advertint, però, que el 51,3% que avalaria ne­gociacions d’aquest caràcter és una “majoria més fràgil del que aparenta i les seves posicions concretes queden molt lluny de satisfer les aspiracions del sobiranisme català”. Castro té tota la raó en la seva anàlisi. L’alternativa que suscita més suport en el conjunt d’ Espanya és la de ne­gociar simplement un nou sistema de finançament autonòmic per a totes les comunitats perquè se suposa que la qüestió catalana es redueix a un ­assumpte mercantil i, no té, per tant, el risc d’escissió territorial que ­adverteixen els líders polítics i so­cials del procés independentista. D’altra banda, la recessió electoral de CDC –que es pot accentuar més el 26- J– i la fortalesa de l’esquerra de Colau localitzen la preocupació ­sobre Catalunya a força distància del procés sobiranista.

Caldria distingir el fenomen social i polític de l’independentisme –que existeix, és molt ampli i transversal– de la seva articulació política, o sigui, del denominat procés. El primer ­fenomen és una realitat, el segon és una maquinària institucional-parlamentària erràtica i disfuncional. És molt cert que el procés es presenta agònic i que es mostra resistent a un error letal. Però la seva super­vivència precària no es deu a la ca­pacitat política dels líders sobira­nistes, sinó a l’arrelament aspira­cional separatista d’un percentatge molt alt de catalans que apuntalen la ruïna política d’aquesta construcció tan efímera en què consisteix el “full de ruta”, que Jordi Sánchez ha donat per enfonsat i reclama que l’activació del procés passi del Parlament al ­carrer.

El maig passat, l’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, va fer unes expressives declara­cions en les quals, a més d’aconsellar a Puigdemont “consensos” i “acords”, va deixar clar que la celebració del referèndum d’independència d’ Escòcia el setembre del 2014 es va ­produir ­després de molts anys de ­negociació, però sobretot, per la implacable ­hegemonia política i representativa de l’SNP tant a Londres com a Edimburg. El que Salmond provava de transmetre va ser que l’heteroge­neïtat de projectes independentistes i la dispersió d’energies en organit­zacions diferents d’aquest caràcter no són coherents amb la pretensió final del procés sobiranista català. I d’aquí la seva pèrdua de credibilitat com a aspiració realista i com a risc per a l’ Estat.